Al llarg de la lectura dels paràgrafs seleccionats de “Tres Guineas” i “Pensamientos de paz durante una incursión aérea” he anat realitzant connexions amb tots aquells pensaments llegits, provinenents de les veus de dones, de moviments socials feministes. En concret, de “Dones de Negre”, xarxa de dones feministes, pacifistes i antimilitaristes i la Ruta Pacífica de Dones colombianes.
Virgina Woolf afirma que les guerres són sempre iniciades pels homes i no perquè per natura fossin favorables a elles. Clar exemple d’aquesta rotunda afirmació resideix en la passada però sempre present Guerra d’Irak, iniciada i defensada pel, mai millor dit, devastador George Bush. Del tot és ben cert que dones del seu Govern recolzaren la guerra, en concret Condonela Rice. A això Woolf l’hagués denominat “ser natural”. Virginia creia que per raons històriques socials les dones tenen un major potencial per oposar-se a les guerres per l’exclusió de poder a la qual estan sotmeses. Aprofundint més en la idea de Virginia Woolf, a les dones se les ha identificades al llarg de la història com a pacífiques degut al seu històric allunyament dels aparells polític- militars i dels àmbits de presa de decisió i també perquè són creadores de vida i ser combatent i mare es veu com una contradicció. Tot i així, un fet explicatiu del recolzament de la guerra per part de dones com Condonela Rice és que la presència d’aquestes en exercits occidentals augmenta perquè volen demostrar que no hi ha res que les impedeix comportar-se com els homes als quals admiren per ser el prototip sexista d’home madur i violent. Precisament en els anys 80 a l’estat espanyol el debat de la igualtat es centrava en el fet de reivindicar o no la participació de les dones a l’exèrcit. Per tant, les dones són també les responsables d’admetre i recolzar aquestes postures. Els homes han estat educats en la creença de que abans de morir és millor matar i la seva virilitat va en funció de l’èxit al qual arriben en la dominació. Però les dones son educades per acceptar aquesta dominació i per admirar a l’heroi.
En “Tres Guineas” critica les institucions que han creat homes i a les dones que per avançar socialment imiten els homes. Diu que les dones han de desenvolupar-se a través de la creativitat, i per tant, les convida a la practica de la diferència com a forma d’evitar la guerra. I aquesta pràctica la porta a terme la Ruta Pacífica de Dones a Colòmbia.
Woolf és partidària de la creació d’una altra societat una nova organització social basada en la política de la pau. Demana a les dones lluitin per la llibertat però que ho facin sense prendre les armes i afirma que ella la millor manera de poder prevenir la guerra es trobar nous mètodes i paraules; a través de la creació i la lluita amb la ment (l’anomenada política de lo aliè).
Precisament en aquest mètode de creació de noves paraules es basa el col·lectiu de Dones de la Ruta Pacífica de Colòmbia que han creat un llenguatge simbòlic, una política de lo simbòlic, que transgredeix la lògica del militarisme per tal de crear opinió i des militaritzar la ment; per exemple, utilitzant els colors com símbols de justícia (el blanc), de reparació integral (blau) de record de les víctimes de les guerres (negre), etc. Aquest llenguatge serveix doncs per denunciar, exigir, etc. Utilitzen les paraules per que a través del llenguatge es va més enllà de lo pròpiament cultural i perquè és el significat que es donen a les paraules depèn de l’entorn i l’aspiració de cada persona, permeten problematitzar les concepcions i relacions ja que les paraules representen el nostre pensament.
Vinculant els pensaments de Virgina Woolf amb l’actualitat, Dones de Negre són les “estranyes” de les quals parla en els seu llibre Virgina Woolf, ja que defensen una acció de resistència civil contra la guerra, aceptant el rol de traïdores a l’estat. Aquesta tasca de resistència al meu parer suposa un esforç d’unió, de creació d’un debat generador al voltant de les polítiques alternatives enèrgiques a les polítiques governamentals pro militaristes. I aquestes polítiques alternatives passen per la conversió del rol tradicional de cura de les altres persones en actes de responsabilitat cívica i antiguerra.
Tot i així, en el discurs de Woolf no hi ha un plantejament de la construcció de la confiança en els moviments de dones de les altres nacions tot i que sí de la unió de les dones contra les guerres, que provenen de l’altra bàndol, de l’altre costat.
Estar fora, ser una estranya és ser una antipatriota? Al meu parer sí, el patriotisme tan defensat a través de l’actual eufemisme “nacionalisme”, significa eliminar i condemnar a la resta. Ser estranya significa rebutjar ser còmplice del règim, complicitat aquesta més que refusada en els manifestos de Dones de Negre.
Virgina Woolf afirma que les guerres són sempre iniciades pels homes i no perquè per natura fossin favorables a elles. Clar exemple d’aquesta rotunda afirmació resideix en la passada però sempre present Guerra d’Irak, iniciada i defensada pel, mai millor dit, devastador George Bush. Del tot és ben cert que dones del seu Govern recolzaren la guerra, en concret Condonela Rice. A això Woolf l’hagués denominat “ser natural”. Virginia creia que per raons històriques socials les dones tenen un major potencial per oposar-se a les guerres per l’exclusió de poder a la qual estan sotmeses. Aprofundint més en la idea de Virginia Woolf, a les dones se les ha identificades al llarg de la història com a pacífiques degut al seu històric allunyament dels aparells polític- militars i dels àmbits de presa de decisió i també perquè són creadores de vida i ser combatent i mare es veu com una contradicció. Tot i així, un fet explicatiu del recolzament de la guerra per part de dones com Condonela Rice és que la presència d’aquestes en exercits occidentals augmenta perquè volen demostrar que no hi ha res que les impedeix comportar-se com els homes als quals admiren per ser el prototip sexista d’home madur i violent. Precisament en els anys 80 a l’estat espanyol el debat de la igualtat es centrava en el fet de reivindicar o no la participació de les dones a l’exèrcit. Per tant, les dones són també les responsables d’admetre i recolzar aquestes postures. Els homes han estat educats en la creença de que abans de morir és millor matar i la seva virilitat va en funció de l’èxit al qual arriben en la dominació. Però les dones son educades per acceptar aquesta dominació i per admirar a l’heroi.
En “Tres Guineas” critica les institucions que han creat homes i a les dones que per avançar socialment imiten els homes. Diu que les dones han de desenvolupar-se a través de la creativitat, i per tant, les convida a la practica de la diferència com a forma d’evitar la guerra. I aquesta pràctica la porta a terme la Ruta Pacífica de Dones a Colòmbia.
Woolf és partidària de la creació d’una altra societat una nova organització social basada en la política de la pau. Demana a les dones lluitin per la llibertat però que ho facin sense prendre les armes i afirma que ella la millor manera de poder prevenir la guerra es trobar nous mètodes i paraules; a través de la creació i la lluita amb la ment (l’anomenada política de lo aliè).
Precisament en aquest mètode de creació de noves paraules es basa el col·lectiu de Dones de la Ruta Pacífica de Colòmbia que han creat un llenguatge simbòlic, una política de lo simbòlic, que transgredeix la lògica del militarisme per tal de crear opinió i des militaritzar la ment; per exemple, utilitzant els colors com símbols de justícia (el blanc), de reparació integral (blau) de record de les víctimes de les guerres (negre), etc. Aquest llenguatge serveix doncs per denunciar, exigir, etc. Utilitzen les paraules per que a través del llenguatge es va més enllà de lo pròpiament cultural i perquè és el significat que es donen a les paraules depèn de l’entorn i l’aspiració de cada persona, permeten problematitzar les concepcions i relacions ja que les paraules representen el nostre pensament.
Vinculant els pensaments de Virgina Woolf amb l’actualitat, Dones de Negre són les “estranyes” de les quals parla en els seu llibre Virgina Woolf, ja que defensen una acció de resistència civil contra la guerra, aceptant el rol de traïdores a l’estat. Aquesta tasca de resistència al meu parer suposa un esforç d’unió, de creació d’un debat generador al voltant de les polítiques alternatives enèrgiques a les polítiques governamentals pro militaristes. I aquestes polítiques alternatives passen per la conversió del rol tradicional de cura de les altres persones en actes de responsabilitat cívica i antiguerra.
Tot i així, en el discurs de Woolf no hi ha un plantejament de la construcció de la confiança en els moviments de dones de les altres nacions tot i que sí de la unió de les dones contra les guerres, que provenen de l’altra bàndol, de l’altre costat.
Estar fora, ser una estranya és ser una antipatriota? Al meu parer sí, el patriotisme tan defensat a través de l’actual eufemisme “nacionalisme”, significa eliminar i condemnar a la resta. Ser estranya significa rebutjar ser còmplice del règim, complicitat aquesta més que refusada en els manifestos de Dones de Negre.
