REFLEXIÓ SOBRE L’EDUCACIÓ DE LES DONES A LES DIFERENTS ÈPOQUES HISTÒRIQUES TRADICIONALS

Per entendre com evoluciona l’educació de les dones a les diferents èpoques històriques tradicionals hem d’entendre les argumentacions patriarcals que són al base de les desigualtats passades i actuals entre dones i homes. Les discriminacions es bases en qüestiones biològiques inherents o naturals entre sexes, i en creences religioses.
En l’àmbit de les creences religioses la doctrina cristiana ha elaborat un doble model de dona: Eva i Maria. Les dones són considerades filles d’Eva i com aquesta són malignes, dèbils i causen la perdició dels homes i els porten al pecat, és a dir, actúen com a inductores del pecat. La societat patriarcal preten que es reprodueixi l’altre model, el model de Maria. Per tal de que les dones no siguin evas i passin a ser mares s’ha de fer ús de l’educació. S’utiliza l’educació per tal d’adquirir uns hàbits de comportament que respondran a les expectatives dels homes ja que són ells els que diseñen quin tipus de societat els interessa.
Al llarg de la historia l’educació de les dones anirà variant tot i que hi haurà uns principis comuns: disposició patriarcal de mantenir a les dones sotmetes als homes. Des de la religió s’ha considerat que les dones han de ser bones cristianes, obedients i sumises.
Les primeres pautes de l’educació de les dones s’orienten a que el seu comportament s’adecui i acepti la condició de sotmetiment als homes. La dona millor educada és aquella que sap quin és el seu lloc, i això és considerat força més important que la propia adquisició de coneixements. Ha de saber vestir-se iadecuadament. Tot això ho apendrà des de ben petita a casa amb la seva mare. Això favorirà que també siguin bones ames de casa. La casa será l’espai assignat a les dones per portar a terme la seva funció social: la maternitat i la cura de la casa i de les persones. L’atenció a la casa que fan les dones és especialitzada i la dels homesés per resoldre algún problema molt puntual. Elles aprenen a tenir cura de la casa dins la casa, sense mestres.
Només les dones de clases altes, reines i nobles poden apropar-se al model ideal de dones ben educades. Les dones de clases baixes són les que reben una altra educación per tal d’atendre a la seva clase social, segons l’època histórica.
Alfonso X en les Partidas estableix el model ideal de dona ben educada: dona de classe alta que sap llegir i escriure. Però aquesta educació és utilitzada per part del patriarcat, és a dir, les dones han de saber llegir per tal de poder entendre els textos religiosos i escriure per tal de respondre cartes.
Però, com és l’educació dels homes? Els homes reben coneixements teòrics mitjançant l’estudi i se’ls educa per a la qüestió pública. Als homes se’ls instrueix per tal d’ocupar un lloc públic.

L’Educació a les diferents etapes històriques:

Edat antiga. (Des del descobriment de l’escriptura fins al segle V)
Esparta es la única que es distingeix de les altres ciutats gregues en l’àmbit de les dones ja que les situa molt a prop de la igualtat amb els homes; totes estaven sotmeses a l'Estat i la seva fi primera, era la reprodueproducció de soldats vigorosos i disciplinats.
Esparta tenía un sistema educatiu obligatori per tots i organitzat per l'Estat, on altres ciutats deixaven als pares com a únics responsables dels seus fills. No era només obligatori per als nois, sinó també per a les noies. La fi del sistema, per als nois, era produir hoplitas disciplinats, per a les noies formar mares vigoroses, que parissin nens forts i sans.
Licurgo va instituir un entrenament físic per als dos sexes, que comprenia la carrera a peu i la lluita, disciplines confirmades per Eurípides. Plutarc (Vida de Licurgo) afegeix a aquesta llista els llançaments de disc i de javelina.
Teócrit va representar a dues noies reclamant ferament la seva participació en les mateixes carreres que els nois, al llarg del riu Eurotas i el seu recurs als ungüents, com aquests últims. D'altra banda, elles s'entrenaven també nues. Aquest entrenament no era realment una preparació per al combat: els nois i noies s'exercitaven per separat. No obstant això, el vigor de les dones espartanas era proverbial a Grècia: Clearco de Solos (meitat del segle III) informa que elles s'apropiaven d'homes adults i solters i els copejaven per obligar-los a casar-se, la qual cosa implica uneix certa força. Sembla que l'entrenament esportiu comprenia una part d'equitació. Així, les figurillas votivas oposades en el santuari deArtemisaOrtia mostren a noies muntant a l'amazona.


Edat mitjana. (Caiguda Imperi Roma- 2a. Meitat s. XV)
Neixen en aquesta época tota una sèrie de formes i idees anomenades amor cortés, que propugna l’excel•lència de les nobles dones oferint models de feminitat. Aquest models faran que es creii la cortesía als grups de poder de l’edad mitjana.
Es pensa que les dones son essers que s’han de protegir de la resta i també de sí mateixes. Estan sotmeses a la vigilancia i direcció dels homes del seu ordre respectiu. En el món de l’Esglèsia les dones están consagrades a Déu. En la clase treballadora el paper de la dona evoluciona al llarg del temps.
El principal papel que se les otorga és ocupar-se dels i de les membres de la familia a la qual perteneixen i han de vetllar pels bens del grup familiar.
Tot i així, en els inicis a més a més de clergies I monjes, també algunes dones tenien una bona educació. Exemple d’això forne Amalasunta, filla de Teodorico el Gran, Euqueria, casada amb el gobernador de Marsella…
Les oportunitats per l’educació en aquesta época així com per l’administració i la literatura eren altes. Les comunitats religioses prestaven a les dones un bon ambient per viure, treballar i resar. A més a més podien participar en la liturgia. Hi havia dones que feien d’encarregades de la biblioteca, Mestres, escribanes…
Fins els segle IX l’educació de tots dos segles es limitava a un coneixement rigurós de la Biblia, conèixer el dret civil i canònic.
Per l’educació d emonges i nens es necessitaven llibre i Mestres. En un principi els monasteris varen buscar llibres i monges a Irlanda i més tard a Roma. Alguns dels llibres es deixaven com a una mena de llegat i molts d’aquests segurament es convertiren en part de la colecció de la comunitat quan les dones moriren.
Per una altra banda, es destacable el fet que a Itàlia trobem biblioteques mol triques en institucions femenines. Un exemple és la biblioteca de San Salvatore en Brescia on hi ha el llibre Breviarium dedicat a la abadessa mare d’Angilberta. També hi ha tot un llistat necrològic del s. IX valiós per la llista de noms de monges.
Per tant, en aquesta época les dones conèixien les ceremònies divines, cantaven, lleguen, copiaven però a més a més eren dones instruides en totes les arts en general.
Als segles V,VI i VII les dones varen contribuir ampliament a la vida la qual cosa canvià a l’època carolingia ja que les activitats de les dones no trascendien fora de la vida dels monasteris. Més tard, en el s. X algunes abadeses varen exercir el lideratge polític, econòmic i religiós , i els seus drets i prerrogatives tenien protección sota els decrets imperials del segle anterior. Això fou així gràcies a la descentralització de l’Esglèsia i l’Estat.
En la Baixa Edat mitjana castellana hi haurà algunes dones que rebin instrucció. Hi juga un paper important la classe social. Les dones aprenent a llegir i escriure a casa i és un instrumentde treball domèstic per tal de només col•laborar en el manteniment de la casa.

Edat moderna ( 2a meitat s. XV-s. XVIII)
Amb el Renaixement es trenquen totes les jerarquies medievals. Es crea un concepte totalment de subjecte lligat a l’educació.
En concret l’educació fou un tema molt controvertit a l’estat español que els diferents partits polítics de l’època varen aprofitar de forma ideológica.
Destaca en aquesta época o un dels alumnes de Descartes, Poulain de la Barre, que publica al 1675 el llibre “Sobre l’educació de les dames”, on reivindica el dret a la igualtat d’educació de les dones. Per de la Barre l’educació és un element necessari per al desenvolupament dels éssers humans. Això implica un reconèixement entre les mateixes dones on moltes poden ensenyar a altres dones. Tot el contrari del pensament del seu mestre, Kant, que creía que les dones només quan estaven en l’època de la vellesa podien accedir a la lectura dels llibres i a cultivar la seva inteligencia ja que no tenien la bellessa propia d ela seva joventut la cual Kant lligava a la sensibilitat i no al raonament més propi dels homes. Kant defensarà que les dones no són subjectes moders i autònoms sino que necessiten d’una tutoria.
En l’Europa Moderna la figura central en la vida comunitària será la de la matrona, la cual té un paper fonamental en qüestions de sexualitat. Fou una activitat laboral que es desenvolupà fora de l’ambit de la llar. Tradicionalment era una activitat lligada a l’esfera pública però als segles XVII i XVIII passà a ser d’esfera pública per raons mercantilistes. Foren autores de llibres i també donaven classes. Però la seva professió és convertí en un mer treball manual al pas del temps i amb una consequent infravaloració.
Tot així trobem que en les obres de Rosseau, al qual seguiria Kant, es crea la nova dona burgesa. Les activitats d’aquesta les virtuts de mare i esposa que necesita una certa educació però mai será subjecte de ple dret perque no tindrà accés a lo polític i a lo públic en general.
Ja a finals de l’Edat moderna, i en concret a França, Condorcet, president del Comité d’Instrucció Pública i autor de diverses obres,segueix la tesis cultural de la inferioritat de les dones pero argumenta la injusticia d’aquesta teoría en quant a que es priva a les dones del dret a l’educació. Per a condorcet les dones están rebent els prejudicis de l’educació; és a dir, están aprenenent a ser dominades.

Edat contemporània (s. XIX-s. XXI)
A estat espanyol comença a introduir-se el feminisme igualitarista i racionalista, que en altre països ja había aparegut al segle XVIII. Destaquen intel•lectuals com Concepción Arenal, Emilia Pardo Bazán y Concepción Saiz. Aquesta última va desenvolupar una carrera laboral molt interessant dins del moviment de reforma de l’ensenyament primari com a pedagoga. Suposem que la seva labor fou difícil ja que el s. XIX fou un segle reaccionari i suposà un pas enrere en l’educació de les dones. Arenal consideraba que la millor manera de lliberar a les dones de la seva precària situación era fer-las partícipes de la reforma educativa. Però Pardo Bazán creía en la necessitat de les polítiques educatives dirigides a un únic subjecte.
A França al segle XIX va haver-hi un pas enrere en la instrucció de la dona perque es consideraba que l’educació podía fer que les dones entressin al món públic en qualitat de subjectes autònoms. Recordem que el filosof Kant consideraba que l’educació era una via de construcción del propi subjecte com a tal però aquesta construcción només és un dret exclusiu dels homes i les dones tenen el dret i el deure d’aplicar-se a un altre tipus d’educació. L’argumentació que dóna Kant per aquesta distinció és que la filosofía de les dones és la de la sensibilitat i no la del raonament.
Com podem observar en aquesta época el concepte modern de subjecte comporta un determinat tipus d’educació. Les dones, per a Kant, no són subjectes moders, autònoms ni autoconstituients sino que permaneixen en la més absoluta minoría d’edat.
Només a partir de 1880 algunes universitat a Europa varen admetre dones . I en alguns estudis solament es reconeixia que la dona había cursat l’estudi però no tenia dret a un títol ni a exercir la professió la qual havia cursat. Excepcions foren dones com Marie curie o Lou Andreas Salome.
En el cas espanyol la mateixa Concepció Arenal fou admesa com a oient en llei però va acudir a les aules vestida d’home. Després en l’època franquista l’educació fou el principal mecanismo de socialització que va utilizar el règim per consolidar la ideología patriarcal. En aquesta época l’educació fou utilitzada com a factor de socialització de dones i homes en els rols i en les identitats que el règim sustentava.
Més endavant, a l’estat espanyol sorgirà un nou concepte al 1976: la coeducació. A les Primeres Jornades de la Dona d’aquest any es va rebutjar la discriminació de l’escola segregada i es va exigir una educaci´en igualtat d’oportunitats.
Aquesta encara no es dóna de forma general ja que s’han de donar uns requisits:
1. Impartició de l’educació que valori indistintament l’experiència i l’aportació social i cultural de les dones i els homes
2. No esteorotipi actituds ni aptituts
3. Que reconeixi i respecti la diferència

En aquest sentit, per tal que es doni cal implicar les AMPES, l’alumnat i el professorat.
Mentres això passava a l’estat espanyol, podem observar que el sistema educatiu va desenvolupar un paper fonamental en l’adoctrinament i implantació de moldels europeus al continent africà. Així, al llarg de la primera meitat del s. XX les poques joves africanes que anaven a escola rebien una educació encaminada a l’àmbit domèstic mentres que la dels homes s’encaminava a l’esfera pública. Tant la ideología colonial d’occident com l’africana. El colonialisme negava a les dones una educación en igualtat. Com a conseqüència trobem que per exemple, la literatura africana hagi estat ocupat bàsicament per homes. Les poques escriptores existents han denunciat, sobre tot als anys 60 i 70, denuncien el carácter secundari de l’educació de les dones ja dins de la tradició africana. L’educació dels fills és primordial perque es considera que poden adquirir llocs de treball que benificiin a les famílies o clans. L’educació de les joves, com ja hem comentat anteriorment només està encaminada a l’espai domèstic.

Bibliografia
Xarxa Feminista, Sabem fer I fem saber: trobada de dones de Catalunya 2,3 i 4 de juny de 2006
La educación de las mujeres: ¿libertad o educación?, Ed. Al Mudayna
Díaz Narbona, Inmaculada y Aragón Varo, Asunción Otras mujeres, otras literaturas, Ed. Zanzíbar
Asterrala, Judith Veinte años de políticas de igualdad Ed. Cátedra
Buby, George i Perrot Michelle, Historia de las mujeres, Ed. Taurus

SILVIA MAFALDA EN PLENA INSPIRACIÓN DICE.....

Frases que una crea en momentos de inspiración.....

"Waslala, en definitiva está dentro de nosotras. Solamente hace falta abrir el pecho al mundo para descubrirlo"

DEL MULTICURALISMO Y SUS ARGUMENTOS

No podemos dudar de que el hecho de la multiculturalidad exista. Además de existir es un tema que ha tomado importancia en los últimos años.
Pero, lo que muchas personas ignoran es su concepto y lo que comporta. Así mismo, existe una gran confusión entre los términos multiculturalismo y multiculturalidad. La multiculturalidad hace referencia a la diversidad cultural, de religión, de origen nacional y de color de piel. Sin embargo el multiculturalismo hace referencia a la política multicultural. En este sentido, una sociedad multicultural, es pues aquella en la cual hay una pluralidad cultural, religiosa, de colores de piel y de orígenes nacionales, dónde hay unas mayorías culturales y unas minorías culturales, sean de origen autóctono o bien inmigrante.
El multiculturalismo parte del hecho de la existencia de diferentes grupos culturales que se hallan en contacto con otros que reclaman una visibilidad en la sociedad como tales y una determinada presencia pública. En definitiva, supone reconocer el derecho a la diferencia cultural lo cual debería generar el diseño de unas políticas de la diferencia. Sin embargo existen diferentes argumentaciones que son una objeción a este derecho. Las objeciones son las siguientes:
Primera. Que el hecho de pertenecer a una etnia se debe mantener en la esfera privada porque reivindicar los derechos colectivos y amenazar a la autonomía individual
Segunda. Que pueda ser una forma de fomentar la exclusión y que se pueden crear guetos
Tercera. Potenciar la interrelación de las culturas en un mundo móvil y la coexistencia en el respeto puede frenar la constitución de identidades.
Autores como Xavier Etxebarría, catedrático de Ética en la Universidad de Deusto, apuestan por el hecho que la segunda y la tercera opción podrían derivar en el denominado intercultural ismo. El intercultural ismo pues sería la relación entre los diferentes grupos étnicos. Para otros autores, como Xavier Torrens, profesor de Ciencia Política en la Universidad de Barcelona, la diferencia entre multiculturalismo e interculturalismo es simplemente una cuestión de origen de nombre. La palabra multiculturalismo proviene del mundo anglosajón, investigando en Canadá, y sin embargo el nombre interculturalismo es cómo se ha de denominado al multiculturalismo en Francia.
Desde el interculturalismo, entendido como la primera definición dada, se va más allá de los deberes y derechos del multiculturalismo, y se plantea:
Apreciar la diversidad cultural como expresión pluriforme de la humanidad
Que todas las culturas tienen valores y capacidades con las que podemos entrar en contacto
Destaca Etxebarría que hay multiculturalistas que argumentan contra el interculturalismo que en la práctica de discursos y movimientos hay también un desequilibrio de poder entre los diferentes grupos y esto puede llevar a un asimilacionismo. Pero Etxebarría argumenta que el interculturalismo real va más allá de la asimilación, dónde una cultura absorbe a otra.
Es destacable el hecho de que en el movimiento feminista también se reflexiona sobre la multiculturalidad desde el punto de vista de que existe una constante asimilación al modelo masculino y occidental lo cual implica que se vean las diferencias culturales como inferiores.

LA CRISIS DE LOS CUIDADOS

El trabajo de cuidados es una actividad compleja porque incluye tanto tareas concretas a realizar como actividades de gestión y organización. En estas últimas no existe un tiempo específico a dedicar.
El cuidado de menores y personas grandes o enfermas es uno de los aspectos más críticos del trabajo familiar doméstico y que repercuten con más fuerza en cómo organizar el tiempo de trabajo y en la vida de las personas, en concreto en la de las mujeres.
Por otro lado, normalmente cuando no se hace un trabajo de cuidado, como por ejemplo cambiar pañales, y se hacen actividades de vigilancia, no se tiene la consciencia de estar realizando un cuidado.
A todo lo mencionado anteriormente, se suma el hecho de que actualmente no hay tiempos para cuidarnos, ni dinero para comprar la atención ni tampoco forma alguna de poder combinar el trabajo con los horarios escolares. Se dan como causas de ello desde la crisis de los valores y formas tradicionales de convivencia, pasando por los cambios que se están dando en la sociedad, llegando hasta la idea de que la incorporación de la mujer al mundo laboral ha desequilibrado el modelo previo de reparto de trabajos. Todas estas teorías no ponen en cuestión la organización social del trabajo. Y es que la realidad actual de los cuidados concierne al hecho de que se está externalizando el hogar, es decir, muchas de las tareas que antes se realizaban en el hogar ahora se resuelven en el mercado. Por otro lado, existe un desequilibrio entre las medidas de carácter laboral y la provisión de servicios de apoyo. Por último, en referencia a los servicios de atención a la dependencia, estos son muy insuficientes, y los que surgen están privatizados (a lo cual debemos añadir la sanidad y la educación específicamente), lo cual significa que solamente son accesibles para aquellas personas que pueden costeárselos.
Un aspecto importante en la precarización de la vida son los recortes sociales y laborales, la exigencia de total disponibilidad en el trabajo, la movilidad, la inestabilidad, la privatización de los espacios públicos, etc. Todos estos factores generan un problema de falta de tiempo que se ve como un problema individualizado, ya que las redes de apoyo se han debilitado.
La crisis de cuidados niega los derechos individuales: derecho a ser cuidada en las condiciones dignas, el derecho a no cuidar y el derecho al tiempo. El derecho a cuidar se ha convertido en un deber femenino pero también en un privilegio asociado a un tipo determinado de mujeres. Pero, ¿por qué decimos que es un privilegio de algunas mujeres? Las leyes de extranjería y las condiciones laborales actuales suponen el negar el derecho a cuidar a muchas mujeres migrantes. Por otro lado, muchas mujeres con discapacidad no pueden ser madres porque existe una gran promoción de la esterilización.
Por ello es importante poder investigar sobre las posibilidades de poder transformar esta crisis de los cuidados, que podría pasar por valorar el cuidado y ligar la actual estructura socioeconómica con la heteronormatividad y de los cuerpos.

UN SOUVENIR....DE MON ENFANCE

Je me souviens du premier jour à l'école. J'étais dans la cour de récréation devant la porte de l'école avec ma mère. J'attendais à la queue quand le directeur de l´école, qui devait sortir pour nous connaître, nous appelait par notre nom ou prénom.

Ma mère et moi, nou étions allées dans une libreraire pour aceheter les matériels scolaires comme le papier...mais à ce moment je n'avais pas de cahier. Je pensais: " Oh, non!. Il y a un problème, nous n'avons pas acheté le cahier!" Cette circunstance était un mauvais moment pour moi. Alors, je répétais à ma mère tout le temps que nou n'avions pas acheté le cahier. Pendant que nous attendions dans la cour, je pensais, "le cahier, le cahier...bon, ça ne dépend pas de moi! Mon habitude à ce moment-là était d'être nerveuse mais après je pensais que je pouvais être calme parce que c'était le premier jour d'école!

J'étais entrée à l'école et après je connaissais ma maîtresse qui s'appelait Gemma. J'ai oublié son nom. Quel dommage!

Ce jour-là je faisais beaucoup d'amis!

UN ACCIDENT....

J'étais en vacances en Italie, quand j'étais témoin d'un accident de route. Nous avons presque heurté un cycliste. Une fausse manoeuvre d'un conducteur qui garait sa voiture a été l'orige d'un possible accident. Heuresement, personne n'était blessé.

L'accident était comme ça: le conducteur qui garait, a ouvert la porte de la voiture sans avoir par le rétroviseur!!! À ce moment-là, un jeune homme, se promenait dans le rue avec son vélo, et il était sur le point de passer a côté de la voiture, quand il a regardé que la porte était ouverte. Allors, le cycliste a touré à gauche. À un moment donné, l'autocar de ligne où je voyageais était derrière le vélo. Comme le vélo a éte mis en avant, le conducteur de nostre autocar a freiné rapidement. Il a dû freiner parce qu'il conduisait trop vite que le vélo, et l'autocar pouvait écraser le cycliste!!

Nous, les passagers, avons felicité Franco, notre conducteur, pour ses réflexes.

J'ai eu une de ces peurs!!!

DE LAS MIGRACIONES Y SUS TÓPICOS

Migrante, ¿qué haces aquí?, es la pregunta clásica que se hacen muchas personas normalmente, a la cual cabe responder diciendo que la migración es una opción en la que las personas ponen en juego sueños y esfuerzos. Las personas inmigrantes son personas anónimas, aún más invisibles en el caso de las mujeres. Buena parte de la gente que emigra de un país a otro lo hace porque piensa que allí estará mejor, o que podrá salir de la pobreza. Otras personas tan sólo viajan para trabajar uno o dos años para ahorrar. Pero no toda persona que emigra es pobre. Al contrario de lo que muchas personas creen, el fenómeno migratorio no es puntual ni coyuntural, lo que sucede es que la globalización ha dado más velocidad (medios de comunicación y transporte), cantidad y diversidad. Aparecen nuevas formas de trasladarse, de moverse en términos migratorios. Un factor importante es la facilidad para desplazarse a un país vecino. También, en algunos casos puede ser el hecho de que existan o no controles fronterizos los que condicionen este proceso. Existe, así mismo, una mayor feminización en los movimientos migratorios actuales. De hecho, son hoy muchas las mujeres que reagrupan, más que los hombres. Cabe decir, que a pesar de que hay teorías que consideran que quién emigra lo hace según donde estén las mejores tasas salariales y mejores perspectivas de encontrar trabajo también las hay que consideran que la emigración es una decisión familiar, que consiste en el envío de varias personas para repartir riegos o para ofrecerse protección mutua en casos de países que no poseen sistemas de seguridad social. Sin duda alguna, las épocas de crisis económicas son proclives para manifestaciones racistas y xenófabas. Según el Eurobarómetro del año 2000, el 10% de las personas encuestadas tuvieron respuestas xenófabas, mientras que en el 2007 fueron un 32%. Cómo se puede observar se tiende a culpar de sus males a las personas inmigrantes que son el foco fácil y a la vez quién más sufre la situación económica actual. En el contexto de crisis económica, la competencia por el uso de servicios públicos ha descartado en gran mayoría las posibilidades de interacción positiva son aún menores si se agrega a ello la competencia por el lugar de trabajo. Existe la creencia de que si llegan más inmigrantes habrá menos trabajos para repartir. Esto es falso porque cada persona crea trabajo, pero el trabajo que crean las personas inmigrantes es invisible a los ojos de la sociedad. El número de trabajos disponibles y tasas de paro suben y bajan, pero ello es debido a la estructura económica y no a la medida de la población o a su densidad. A pesar de la aceleración de los flujos migratorios anteriores al año 2007, el paro disminuyó considerablemente en Cataluña: la tasa era del 6,7%. La migración es pues un hecho necesario para el mercado laboral: el número de extranjeros no comunitarios afiliados a la Seguridad Social pasó de 212.000 en 1999 a 738.000 en el 2003 y a 1,116.494 en febrero de 2011. Sin esta aportación del trabajo y del consumo inmigrante no se podría mantener el crecimiento del PIB. Estas personas ocupan lugares esenciales en el país de acogida y aportan a la economía de sus países de origen, porque con sus envíos económicos a sus localidades se equilibra la balanza de pago de los estados. El caso de las mujeres inmigrantes es muy significativo porque ocupan mayoritariamente el tercer sector, en concreto con trabajos de cuidado. Por lo general, se encuentran en puestos laborales desregularizados, con poco control público, poco reconocidos pero tan necesarios para la sociedad. Por motivos demográficos y por el paso de las mujeres autóctonas a trabajos mejor remunerados y considerados, los trabajos de cuidado han sido masivamente ocupados por mujeres inmigrantes. Por consiguiente, no quitan el trabajo a nadie, no compiten con la población local.