Desde ya hace unos meses tengo una cuenta 'Tuiter' en la cual me pueden seguir.
Pero para aquellas que no tienen cuenta, ahí les dejo mis mejores 'tuits', que como siempre reflejan mis preocupacions a nivel socio-político.
9 abril.
"Cuando algo es necesario y además es imposible, hay que cambiar las reglas del juego: para inventar nuevas dimensiones “. J. Ibáñez.
18 abril
domingo, 25 de agosto de 2013
lunes, 29 de julio de 2013
RACISME a Europa: Jonas Hassen Khemiri. Carta oberta a la Ministra de Justícia de Suècia, Beatrice Ask
Reprodueixo aquí la traducció al català feta per Julia Sanches i Alba Tomàs Albina, de la carta oberta de l'escriptor suec Jonas Hassen Khemiri, el pare del qual és de Túnez i la mare de Suècia, a la Ministra sueca de Justícia.
"Benvolguda Beatrice Ask,
Hi ha moltes coses que ens fan diferents: vós vareu néixer a mitjans dels cinquanta, jo al tombant dels setanta; vós sou dona, jo home; vós vàreu fer carrera política, jo sóc escriptor. Tanmateix, tenim certes coses en comú: tots dos vam estudiar Economia Internacional (sense obtenir-ne el títol); pràcticament duem el mateix pentinat (tot i que tenim el cabell de diferent color) i tots dos som ciutadans de ple dret en aquest país, nascuts dins d’aquestes fronteres, units per l’idioma, la bandera, la història i les infraestructures. Tots dos som iguals davant la llei.
Per això, quan dijous passat, en el programa de ràdio P1 Morgon, us van preguntar si, en qualitat de ministra de Justícia, us preocupa que la gent —els ciutadans, els que paguen impostos, els votants— declari que ha estat aturada per la policia i que se li ha demanat la documentació només en funció del seu físic —pell fosca, cabells no pas rossos: morens—, em va sorprendre tant que contestéssiu:
“La percepció que té cadascú de ‘per què m’han interrogat’ pot, és clar, ser molt personal. Hi ha qui ha estat prèviament imputat d’algun crim i viu amb la sensació que sempre l’interroguen, tot i que pel sol fet de mirar algú no es pugui saber si ha comès o no un crim [...]. Per tal de jutjar si la policia ha actuat o no segons les lleis i les normes, s’ha de tenir en compte la perspectiva general.”
És una tria de paraules interessant “prèviament imputat d’algun crim”, perquè això és exactament el que som; som culpables aquells que no provem el contrari. Fins a quin punt la percepció personal legitima el racisme? Quan esdevé discriminació, opressió, violència? Com pot la “perspectiva general” esborrar tantes percepcions personals dels ciutadans?
Us escric amb una sola demanda, Beatrice Ask: m’agradaria que intercanviéssim les nostres pells i vivències, us hi animeu? Som-hi. Mai no us heu mostrat reticent a les idees un pèl esbojarrades (encara recordo la vostra controvertida proposta segons la qual tothom qui contractés serveis sexuals hauria de rebre un avís en un sobre color lavanda). Durant vint-i-quatre hores ocuparem l’un el cos de l’altra. Primer entraré en el vostre per entendre què vol dir ser dona en el món patriarcal de la política. Després, podreu agafar en préstec la meva pell per entendre que quan surts al carrer, baixes al metro, entres al centre comercial i veus la policia, allí aturada amb la llei al seu costat, amb el dret d’interpel·lar-te i demanar-te que demostris la teva innocència, et surten al pas records. Altres abusos, altres uniformes, altres mirades. I no, no cal que tornem a la Segona Guerra Mundial a Alemanya, ni a Sud-àfrica en els vuitanta. La història recent de Suècia ja ens basta: un seguit d’històries agafades a l’atzar que el nostre cos comú tot d’una rememora.
Amb sis anys aterrem a Arlanda, a la nostra pàtria compartida. Caminem cap a la duana amb un pare a qui li suen les mans, estossega, s’arregla el pentinat i enllustra les sabates sobre els genolls. Comprova dues vegades si duu el passaport suec a la butxaca interior que toca. A tots els qui tenen la pell rosada se’ls deixa passar, però el nostre pare l’aturen i pensem que potser és una coincidència. Amb deu anys veiem la mateixa escena un altre cop. Potser és el seu accent. Tenim dotze anys, i tornem-hi. Potser és la seva bossa esparracada amb la cremallera trencada. Tenim catorze anys, setze, divuit.
Tenim set anys, comencem l’escola i hem estat introduïts a la societat per un pare a qui ja aleshores el terroritzava el fet que els seus fills heretessin l’estigma d’estranger. Deia:
─Quan algú té la pinta que tenim, ha de ser mil cops millor que qualsevol altre si no vol ser un zero a l’esquerra.
─Per què?
─Perquè tothom és racista.
─Tu ets racista?
─Tothom menys jo.
Perquè és així que funciona el racisme. Mai no alimenta el nostre sentiment de culpa, mai la nostra història, mai el nostre ADN. Sempre es troba en alguna altra banda, no pas aquí, ni en mi, ni en nosaltres.
Tenim vuit anys i mirem pel·lícules d’acció on els negres violen, blasfemem amb veu gutural, apallissen les seves dones, segresten els seus fills, manipulen i menteixen i roben i abusen. En tenim setze, dinou, vint, trenta-dos, i veiem els mateixos personatges estereotipats usats una vegada i una altra.
Tenim nou anys i decidim convertir-nos en el setciències, el més aplicat de la classe, el més pilota del món. Tot anava segons el previst i només quan venia un substitut esdeveníem l’alumne problemàtic de la classe.
Tenim deu anys i som perseguits per caps rapats per primera —però no darrera— vegada. Ens identifiquen vora el banc on acostumen a beure, prop de Högalidskyrkan, ells bramen, nosaltres correm, ens amaguem en un portal amb el gust de la sang a la boca, el cor que compartim batega com el d’un conill mentre anem cap a casa.
Tenim onze anys i llegim còmics on els orientals són místicament exòtics, belleses d’ulls bruns, sensuals (i alhora inspiren poca confiança).
Tenim tretze anys i comencem a freqüentar el centre de joves i a sentir històries. El germà gran d’un amic, que va plantar cara a la policia de Norrmalm, el van tancar a la furgoneta i després el van llançar a Nacka amb el nas rajant sang. El cosí d’un amic va ser arrossegat i apallissat en una petita dependència de la parada de metro de Slussen pels agents de seguretat (li van posar guies telefòniques sobre les cuixes per tal de no deixar marques). L’amic del meu pare, N., va ser trobat per una patrulla de policia i tancat a la cel·la dels borratxos perquè balbucejava. No es van adonar fins el dia següent que alguna cosa no rutllava; a urgències li van trobar una aneurisma i en el funeral la seva xicota va dir: “només que m’haguessin trucat els podria haver dit que no bevia.”Tenim dotze anys i anem al Mega Skivakademien a escoltar discos i, cada cop que hi fem cap, els guàrdies de seguretat ens ronden com taurons, parlant pel walkie-talkie, seguint-nos a pocs metres de distància. I mirem d’actuar de manera normal, procurem que el nostre llenguatge corporal sigui tan poc delator com puguem. Camineu normalment, Breatrice. Respireu com sempre. Apropeu-vos a aquell mostrador de discos i feu per agafar aquell àlbum de Tupac de tal manera que no sembli que teniu intenció de robar-lo. Però els guàrdies de seguretat encara estan a l’aguait i aquí, en alguna banda, en el cos que compartim, probablement s’hi troba el plaer vergonyós de tastar el sistema que va fer caure al parany els nostres pares, de trobar la raó per la qual ells mai no van tenir èxit en aquest país; la raó per la qual els seus somnis van morir en un mar de sol·licituds de feina retornades.
Tenim tretze anys i mig i vivim en una ciutat assetjada per un home amb un rifle i una mira làser, un individu que dispara contra onze persones de cabell fosc durant set mesos sense que la policia faci res. I el nostre cervell compartit comença a creure que sempre són els musulmans els qui surten més mal parats; sempre aquells amb noms àrabs els qui tenen menys poder (i oblida totalment les vegades que tot anava d’una altra manera i eren altres els qui manaven―com quan el noi que a l’escola tothom anomenava “el jueu” el van lligar a una tanca amb un cadenat que li passava per la tira del cinturó dels texans i tothom reia quan intentava alliberar-se; ell també reia; provava de riure; nosaltres, rèiem?).
Tenim catorze anys i sortim del McDonald’s a Hornsgatan i dos policies ens demanen els papers. Tenim quinze anys i seiem fora d’una botiga Expert i aleshores una furgoneta de policia s’atura davant nostre, en surten dos policies, ens demanen els papers, ens pregunten com va. Després tornen a entrar a la furgoneta.
I sempre una lluita a dins. Una veu que diu: no tenen cap refotut dret a prejutjar-nos. No poden acordonar la ciutat amb el seu coi d’uniformes. No tenen permís per fer-nos sentir insegurs en els nostres propis veïnats.
Però una altra veu diu: i si és culpa nostra? Segurament parlàvem massa fort; portàvem suadores amb caputxes i bambes; els texans eren molt amples i tenien un nombre sospitós de butxaques; vam cometre l’error de tenir un color de cabell criminal; podríem haver escollit tenir menys melanina a la pell; va resultar que teníem cognoms que li recordaven a aquest petit país que és part d’un món més extens. Érem joves i, definitivament, tot canviaria quan ens féssim grans.
I el nostre cos compartit va créixer, Beatrice Ask. Vam deixar de passar l’estona al centre de joves, vam canviar la suadora per un abric negre; la gorra per una bufanda. Vam deixar de jugar a bàsquet i vam començar a estudiar Economia a Handelshögskolan a Estocolm. Un dia estàvem aturats fora de l’estació central d’Estocolm, gargotejant en un quadern (perquè, encara que estudiéssim Economia, teníem el somni secret de ser escriptors).
De sobte un individu va aparèixer per la banda dreta, un home cepat amb un auricular a l’orella. “Com va?” Ens va demanar els papers, ens va engrapar els braços amb una pressa policial i ens va portar a la furgoneta, on, suposadament, havíem d’esperar asseguts mentre li confirmaven que érem qui havíem dit que érem. Suposadament, coincidíem amb una descripció; suposadament, ens assemblàvem a algú altre. Vam estar-nos asseguts a la furgoneta de la policia durant vint minuts. Sols, però no del tot, perquè un centenar de persones van passar davant nostre. Ens fitaven amb un esguard que murmurava: “mira-te’l. Un més. Encara un altre que actua d’acord amb els nostres prejudicis.”
M’encantaria que haguéssiu estat amb mi dins la furgoneta, Beatrice Ask. Però no hi éreu. M’hi vaig estar assegut tot sol, vaig topar-me amb els ulls que passaven i vaig provar de mostrar que no era culpable, que només m’estava aturat en un lloc amb un determinat aspecte. Però és difícil argumentar a favor de la teva innocència des del seient de darrera d’una furgoneta.
És impossible formar part d’una comunitat quan el Poder sempre assumeix que ets un Altre.
Passats vint minuts, ens van fer baixar del vehicle, sense disculpar-se, sense cap explicació. Només: “pots marxar.” El nostre cos, bombejant adrenalina, se’n va anar i el nostre cervell va pensar: “hauria d’escriure sobre això.” Però els nostres dits sabien que no passaria, perquè les nostres experiències, Beatrice Ask, no són res comparat amb allò que els passa a altres; el nostre cos va néixer en aquesta banda de la duana, la nostra mamà és sueca, la nostra realitat és com una cambra confortable plena de coixins, comparada amb el que els passa als que realment no tenen cap poder, ni recursos, ni papers. A nosaltres no ens amenacen de deportar-nos; no correm el risc d’anar a la presó si tornem. Sabent que n’hi ha d’altres que ho tenen molt pitjor, vam triar el silenci en comptes de les paraules i els anys van passar i molt després es va posar en marxa el projecte REVA, “la legal i efectiva execució de projecte”. La policia va començar a escorcollar els centres comercials, va parar guàrdia davant de les clíniques que ajudaven els sense papers i famílies amb fills nascuts a Suècia van ser deportades a països on no havien estat mai; ciutadans suecs van ser forçats a ensenyar els seus passaports per demostrar que formaven part del país i una certa ministra de Justícia va explicar que no tenia res a veure amb un control racial, sinó més aviat amb “percepcions personals”. La rutina del poder, la pràctica de la violència. Tothom feia sols la seva feina: els guàrdies de seguretat, la policia, els agents de duanes, els polítics, la gent.
I aquí vós m’interrompeu i dieu: “per què és tan difícil d’entendre? Tothom ha de seguir la llei”, i nosaltres contestem: “però, i si la llei és il·legítima?”.
Vós dieu: “tot és qüestió de prioritats, i el cas és que no tenim recursos infinits”, i nosaltres contestem: “com és que sempre hi ha diners quan els que tenen pocs recursos són perseguits, però mai no n’hi ha prous quan els que tenen pocs recursos han de ser defensats?”.
Vós dieu: “com podem oferir amplies garanties socials i a la vegada acollir tothom?”, i nosaltres arrosseguem els peus i ens escurem la gola, perquè, per ser completament honestos, no tenim cap resposta clara, però sabem que una persona mai no pot ser il·legal i que cal fer alguna cosa quan els uniformes escampen inseguretat i la Llei es torna contra els ciutadans. I vós ja en teniu prou, Beatrice Ask; intenteu abandonar el nostre cos. Com els lectors, creieu que això ja ha anat massa lluny, que és només repetició i més repetició, i teniu raó: no hi ha final, ni solució, ni sortida d’emergència; simplement tot es repeteix, perquè aquest sistema no desapareixerà votant en contra del projecte REVA; REVA és l’extensió lògica d’una opressió constant i de baixa intensitat; REVA viu encara en la nostra incapacitat per reformular l’statu quo de la nostra autorepresentació nacional i avui, prop vostre, a la cua d’un bar, gent “no blanca” es dispersa perquè no els aturi el porter; i demà, a la cua de les oficines d’habitatge, els qui tinguin noms estrangers empraran el nom de la seva parella per no ser deixats de banda; i just ara, en una sol·licitud de feina, un suec normal i corrent escrivia “NASCUT I CRIAT A SUÈCIA”, en majúscules, perquè sap què passarà si no. Però ningú no fa res, al contrari, ens centrem en localitzar gent que ha vingut fins aquí cercant la seguretat que tant ens enorgullim de poder oferir a (una part de) la nostra ciutadania. I escric “nosaltres” perquè som part d’aquest tot, d’aquest cos social, d’aquest nosaltres.
Ja us en podeu anar"
Val a dir que en Jonas H. Khemiri és un ponent sol·licitat a nivell internacional per a temes relacionats amb llenguatge, identitat, integració i racisme.
Espero que hagi estat del vostre interès i que col·lectivament - amb amigues, companyes militants de moviments socials, familia, coneguts/des, etc.- en podeu fer una reflexió i debat al voltant de les seves paraules, les quals a mi no em deixen indiferent.
miércoles, 3 de julio de 2013
ISLANDIA, ¿UNA REVOLUCIÓN?
A continuación dejo aquí expuesto, para reflexión tanto individual como colectiva, un texto extraído del blog http://grupdeldeutelh.blogspot.com.es/, que hace referencia al caso de Islandia y el impago de la Deuda.
A debate: Islandia, ¿una revolución?
1 – En 2008, el tan vitoreado por la Troika “milagro Islandés” se derrumba, al igual que el “milagro irlandés” y “español”. El primer ministro de la isla decide sin consulta previa a la ciudadanía que es necesario imponer el ajuste del FMI y su rescate a las entidades financieras que jugaron durantes más de una década al casino del neoliberalismo. Sin embargo, la movilización social y el no-acuerdo parlamentario lo impidió, lo que conllevó a una convocatoria anticipada de elecciones por parte del gobierno.
2 – En Islandia, con el estallido de la crisis se dispara el desempleo por 9; la deuda llegó a representar el 900% del PIB, el país entra en default (quiebra). El PIB islandés equivale a 12 o 13 mil millones (mientras que el PIB español es de un billón, aprox.); antes de la crisis, la renta media era de 70 mil dólares, la quinta más alta del mundo. Sin olvidar que según estudios internacionales privados de salud, indicaban que el islandés promedio era el ciudadano “más feliz del planeta”…
3 – En las elecciones anticipadas de abril del 2009, el partido Alianza socialdemócrata obtiene 20 escaños y los Verdes de izquierda 14 escaños, mientras el partido de la Independencia sacó 16 escaños.
4 – Formado el gobierno socialdemócrata-verde, se adopta mediante presión del FMI la Ley Icesave, la cual obligaba a los islandeses reembolsar un monto de 3.800 millardos de dólares, la mitad de los ingresos generados anualmente por los 300 mil habitantes de la isla, a bancos ingleses y holandeses máximos acreedores de la burbuja especulativa. Frente a las protestas sociales que se sucedieron por todo el país, el nuevo gobierno somete el decreto a Referéndum.
5 – El referendum público certificó que el 93% de los islandeses estaba en desacuerdo con el rescate a los bancos. Tras nuevas negociaciones con las entidades implicadas, en Febrero del 2011 se vuelve a convocar un referendum en el cual nuevamente la mayoría social rechaza el rescate. Los gobiernos del Reino Unido y Holanda demandan a Islandia ante la asociación de Libre Comercio Europeo. Esto ocurre cuando un país quiere ejercer su legítimo derecho a la soberanía y lo ejerce sobre la Lex Mercatoria del capital.
6 – Por iniciativa ciudadana, a finales del 2010, se incia un Proceso Constituyente. Se eligieron a 25 ciudadanos sin flitración política. Tras impedimentos procesuales el parlamento lanza el proceso mediante un Consejo Constitucional integrado por los representantes más votados de la asamblea ciudadana. El año pasado se hizo un referendum consultivo en el cual el 66% de los ciudadanos a dicho que Sí a la nueva constitución. Entre las 6 preguntas del referendum se contenía: la nacionalización de los recursos naturales, la posibilidad de hacer referendum con el 10% de la población total, que personas independientes accedan al parlamento, establecer una iglesia nacional, etc.
7 – Desde el 2008 y la negación de los islandeses a pagar la deuda de los bancos, la economía del país se viene recuperando como ningún país del resto de la unión europea lo viene haciendo y, en contra de los negros augurios que el FMI y la OCDE le pronosticaban.
8 – A pesar de que la ciudadanía islandesa se opuso a salvar bancos en detrimento del bienestar social e, iniciar un proceso constituyente realmente participativo, en las últimas elecciones del 2013 ha ganado nuevamente el partido conservador (Partido de la Independencia) como forma de voto-castigo al gobierno “progresista” que no ha cumplido con las medidas prometidas.
9 – Las lecciones de Islandia nos demuestran que no basta con dejar en manos de dirigentes políticos el cambio social, sino que es necesario crear desde abajo mecanismo incluyentes y directos capaces de llevar a cabo ese cambio social real. El programa de NO PAGO DE LA DEUDA debe ir acompañado de medidas de auto-organización ciudadana que sean capaces de gestionar democráticamente las bases de una sociedad mucho más justa.
A debate: Islandia, ¿una revolución?
1 – En 2008, el tan vitoreado por la Troika “milagro Islandés” se derrumba, al igual que el “milagro irlandés” y “español”. El primer ministro de la isla decide sin consulta previa a la ciudadanía que es necesario imponer el ajuste del FMI y su rescate a las entidades financieras que jugaron durantes más de una década al casino del neoliberalismo. Sin embargo, la movilización social y el no-acuerdo parlamentario lo impidió, lo que conllevó a una convocatoria anticipada de elecciones por parte del gobierno.
2 – En Islandia, con el estallido de la crisis se dispara el desempleo por 9; la deuda llegó a representar el 900% del PIB, el país entra en default (quiebra). El PIB islandés equivale a 12 o 13 mil millones (mientras que el PIB español es de un billón, aprox.); antes de la crisis, la renta media era de 70 mil dólares, la quinta más alta del mundo. Sin olvidar que según estudios internacionales privados de salud, indicaban que el islandés promedio era el ciudadano “más feliz del planeta”…
3 – En las elecciones anticipadas de abril del 2009, el partido Alianza socialdemócrata obtiene 20 escaños y los Verdes de izquierda 14 escaños, mientras el partido de la Independencia sacó 16 escaños.
4 – Formado el gobierno socialdemócrata-verde, se adopta mediante presión del FMI la Ley Icesave, la cual obligaba a los islandeses reembolsar un monto de 3.800 millardos de dólares, la mitad de los ingresos generados anualmente por los 300 mil habitantes de la isla, a bancos ingleses y holandeses máximos acreedores de la burbuja especulativa. Frente a las protestas sociales que se sucedieron por todo el país, el nuevo gobierno somete el decreto a Referéndum.
5 – El referendum público certificó que el 93% de los islandeses estaba en desacuerdo con el rescate a los bancos. Tras nuevas negociaciones con las entidades implicadas, en Febrero del 2011 se vuelve a convocar un referendum en el cual nuevamente la mayoría social rechaza el rescate. Los gobiernos del Reino Unido y Holanda demandan a Islandia ante la asociación de Libre Comercio Europeo. Esto ocurre cuando un país quiere ejercer su legítimo derecho a la soberanía y lo ejerce sobre la Lex Mercatoria del capital.
6 – Por iniciativa ciudadana, a finales del 2010, se incia un Proceso Constituyente. Se eligieron a 25 ciudadanos sin flitración política. Tras impedimentos procesuales el parlamento lanza el proceso mediante un Consejo Constitucional integrado por los representantes más votados de la asamblea ciudadana. El año pasado se hizo un referendum consultivo en el cual el 66% de los ciudadanos a dicho que Sí a la nueva constitución. Entre las 6 preguntas del referendum se contenía: la nacionalización de los recursos naturales, la posibilidad de hacer referendum con el 10% de la población total, que personas independientes accedan al parlamento, establecer una iglesia nacional, etc.
7 – Desde el 2008 y la negación de los islandeses a pagar la deuda de los bancos, la economía del país se viene recuperando como ningún país del resto de la unión europea lo viene haciendo y, en contra de los negros augurios que el FMI y la OCDE le pronosticaban.
8 – A pesar de que la ciudadanía islandesa se opuso a salvar bancos en detrimento del bienestar social e, iniciar un proceso constituyente realmente participativo, en las últimas elecciones del 2013 ha ganado nuevamente el partido conservador (Partido de la Independencia) como forma de voto-castigo al gobierno “progresista” que no ha cumplido con las medidas prometidas.
9 – Las lecciones de Islandia nos demuestran que no basta con dejar en manos de dirigentes políticos el cambio social, sino que es necesario crear desde abajo mecanismo incluyentes y directos capaces de llevar a cabo ese cambio social real. El programa de NO PAGO DE LA DEUDA debe ir acompañado de medidas de auto-organización ciudadana que sean capaces de gestionar democráticamente las bases de una sociedad mucho más justa.
domingo, 19 de mayo de 2013
La deuda pública es una deuda odiosa; concepto que se
usa en derecho internacional para exigir el no pago de una deuda tomada
por un gobierno y usada en contra de su pueblo.
“La deuda pública, o sea, la enajenación del Estado, imprime su sello a la era capitalista” Karl Marx
Desde diferentes movimientos sociales, decimos No al pago de su Deuda. Pero ¿por qué?
Realizando un poco de memoria histórica,
el hecho de repudiar la deuda por parte de aquellas personas que sufren
sus consecuencias ha sido una constante a lo largo de la historia. El
jurista Alexander Sack dijo en 1927 que toda deuda contraída por el
Estado para reprimir a la población no es obligatoria, es una deuda del
poder que la contrajo. En definitiva, es una deuda odiosa; concepto que
se usa en derecho internacional para exigir el no pago de una deuda
tomada por un gobierno y usada en contra de su pueblo.
Adentrándonos en el quid de la cuestión,
en el caso del Estado español, ya desde 1996 se ha visto como se ha ido
realizando una restructuración de la deuda con el objetivo de
beneficiar a una minoría. El objetivo, como en todo estado neoliberal,
era reducir el déficit a base de vender todo aquello público que pudiera
ofrecer una interesante rentabilidad. Años después la obsesión era
pagar la deuda pública asegurando a los acreedores sus ganancias.
Precisamente es esto lo que estamos
viviendo actualmente en España: una aceleración del desmantelamiento y
la privatización de los servicios públicos básicos como son la sanidad,
la educación, etc., a través de recortes brutales. En nombre del
pago de la deuda pública, que actualmente está en torno a un 19%,
frente a un 84% aproximadamente de la deuda privada, y de la reducción
del déficit público se están realizando estos recortes sociales que
afectan tanto a la clase obrera. La Deuda privada, mencionada
anteriormente, está sobre el 84%, dónde casi dos tercios correspondes a
bancos y grandes empresas.
El pago de la deuda es una exigencia que proviene de afuera: de Merkel, Sarkozy y del Fondo Monetario Internacional (FMI) en nombre de bancos y fondos financieros que se dedican a especular.
Desde la entrada en el euro, esa deuda
privada ha subido enormemente a través de la burbuja inmobiliaria que se
produjo a base de especulación. El capital financiero y el sector de la
construcción han sido los grandes beneficiarios de los planes de
desarrollo, grandes obras de infraestructuras y la urbanización de las
costas española para atraer el turismo de masas, concretados y pactados
de antemano en despachos de políticos y bancos. Muchos de los beneficios
de bancos y cajas de ahorros venían de operaciones relacionadas con el
sector inmobiliario: comprar, vender inmuebles y suelos, etc. En ese
boom inmobiliario participaron bancos internacionales, sobre todo
alemanes y franceses, mientras el estado estaba sufriendo una gran
desindustrialización (deslocalizaciones de empresas).
Pero, ¿cuáles son, en concreto, las razones de la deuda pública?;
1. El carácter regresivo del sistema fiscal.
2. La corrupción de los gobernantes. Un ejemplo de ello es el caso “Malaya”
3. El gasto en armamento militar.
4. Los privilegios fiscales de la Iglesia Católica.
5. La Monarquía (Caso Urdangarín)
Pero hay que tener en cuenta que mucha
de esa deuda pública ha sido una deuda privada capitalista. ¿Por qué?
Porque el gobierno se ha dedicado a salvar a los bancos, lo cual hace
que aumente más la deuda pública.
Es por todo lo expuesto anteriormente
por lo que, desde los movimientos sociales, hemos afirmado que esta
Deuda Pública es totalmente antidemocrática. Se ha contraído a espaldas
del pueblo sin consulta popular y es totalmente opaca. Es ilegítima
porque se salva a los responsables de la crisis: esos mercados de los
cuales nos hablan políticos y los llamados expertos, que se han dedicado
a realizar enormes inversiones en una serie de infraestructuras
deficitarias y no usadas (es el caso de algunos aeropuertos) en
beneficio de grandes constructoras. Es inmoral porque con los recortes
se está deteriorando la vida colectiva y aumentando la pobreza.
Por todo ello debemos exigir que se declare la suspensión de pagos de la Deuda Pública.
Pensaments METROpolitans...
Al metro....
a partir d'ara sempre seuré amb les cames ben obertes al metro....per no deixar seure ningú més al meu costat!!!
Retorno....
Después de un tiempo sin escribir en mi blog, vuelvo a la práctica de tan difícil ejercicio como es la escritura.
Espero que aquello que aquí exprese os sea del máximo interés y os emocione tanto como para seguir leyéndome.
Gracias.
Silvia Mafalda
Espero que aquello que aquí exprese os sea del máximo interés y os emocione tanto como para seguir leyéndome.
Gracias.
Silvia Mafalda
jueves, 16 de agosto de 2012
LA UTOPÍA LLEGANDO A ANDALUCIA....
Es el fin de toda "cohesión social" ......
"Si no tienes pan, pide trabajo, sino te dan trabajo coge el pan"
Emma Goldman.
"Si no tienes casa, accede a ella, si te la quitan, ocúpala".
Corrala de Vecinas La Utopía!
lunes, 18 de junio de 2012
Ni muts....ni a la gàbia, cony!!!!!!!!
Buenas !
Os invito a que entreis en la web : www.nimutsnialagabia.org. Campaña por el intento de evitar que 6 vecinos de Esplugues entren a prisión por oponerse a un plan urbanístico bestial, el llamado Pla Caufec.
Os invito a que entreis en la web : www.nimutsnialagabia.org. Campaña por el intento de evitar que 6 vecinos de Esplugues entren a prisión por oponerse a un plan urbanístico bestial, el llamado Pla Caufec.
domingo, 18 de marzo de 2012
J'exprime mon opinion
Le thème:
Les gens ont de moins en moins de temps pour leurs loisirs.
Les gens ont de moins en moins de temps pour leurs loisirs.
Je suis d'acord avec l'affirmation précédente.
D'abord, aujourd'hui nous avons beaucoup d'obligations. Certains étudient et travaillent en même temps, d'autres travaillent et prennent soin de leurs enfants.
Avant les femmes étaient les personnes qui s'occupaient des enfants. Cependant, aujourd'hui, beacoup de mères travaillent, par conséquent, elles n'ont pas de temps pour leurs loisirs.
Unes autre cause pour laquelle les gens ont moins de temps pour leurs loisirs, c'est l'horaire de travail. Certains ont un horaire souple ou continue mais la plupart n'ont pas cette chance. Ont est au bureau huit heures par jour, ce qui veut dire qu'on passe très peu de temps avec nos amis.
À mon avis, dans des pays comme l'Espagne et l'Italie, le défie actuel est la conciliation de la vie professionnelle et de la vie de famille, mais, non la vie de la famille seulement mais aussi de la vie personnelle. On doit parier sur d'autres manières de travailler, comme par example la journée continue au lieu de travailler matin et soir jusqu'au très tard.
martes, 21 de febrero de 2012
SOUMAYA GHANNOUSHI.....ISLAM=GUERRE?
Soumaya est écrivain freelance, est spécialisée dans l’histoire de la perception européenne de l’Islam. De nombreux journaux de renom, tel que The Guardian et The Independent, ont repris son travail.
De nos jours, au cœur du discours omniprésent sur l’Islam, il devient difficile d’imaginer que, seulement trois décennies plutôt, cette religion avait été une préoccupation secondaire sur la périphérie de la conscience occidentale.
A l’époque de la guerre froide, l’évocation de l’Islam dans les articles de presse aurait vraisemblablement été synonyme de « moudjahidines » combattant l’Empire du Mal en Afghanistan. L’Islam apparaissait comme un allié avantageux des forces de la liberté, installées à New York et Londres.
Mais la donne a fini par changer et l’Islam a été placé au cœur des préoccupations euro-américaine au lendemain des attentas du 11 septembre 2001. L’Islam est devenu un sujet d’envergure locale et mondiale à la fois, et dont les images sont transmises quotidiennement et sans interruption.
Dès lors, il ne se passe pas un jour sans qu’on ne témoigne, qu’on ne lise ou qu’on ne regarde des évènements liés aux Musulmans. La présence de minorités Musulmanes dans les capitales occidentales ne fait que compliquer les choses en envenimant l’interaction complexe sur les plans local et mondial.
Ainsi, la crainte d’un danger perpétuel Musulman a coïncidé avec des craintes profondes et enfoncées à l’égard d’immigrants, d’étrangers et d’inconnus.
Expliquer la réalité
Il faut dire que la couverture médiatique de l’Islam s’est transformée en une industrie spécialisée dans l’ingénierie des images, des scènes et des messages.
C’est pourquoi, à l’ère de la mondialisation où le globe est régi par la force de l’image, la première question qui vient à l’esprit ne tourne plus autour des raisons derrière le déclenchement de cet évènement ou cet incident ou de comment il s’est déroulé sur le terrain, mais plutôt de la manière avec laquelle il est capturé par la caméra et retransmis aux téléspectateurs, auditeurs et lecteurs installés chez eux.
Certains pourraient affirmer que les médias ne font que reprendre ce qui existe déjà. Cependant, les choses ne sont en réalité pas aussi simples que cela car l’objectif de la caméra n’est ni neutre ni objectif. En effet, il est question d’un ensemble de choix prédéfinis et de calculs qui décident de ce que nous devons voir ou non, et de ce que nous devons savoir ou non.
Il convient donc de souligner que les médias ne sont pas un simple miroir qui reflète ce qui se passe réellement. Leur rôle n’est pas limité à une transmission simple et passive mais plutôt à une création, un modelage et un arrangement actif à travers un long processus de sélection, de filtrage, d’interprétation et de montage. Ainsi, les armes occultes qui détiennent les rênes de nos médias — les géants de l’information et leurs patrons - sont loin d’être des bienfaisants agissant au nom de l’amour de l’humanité.
Paradigmes de la diffusion
Le monde Musulman s’étale sur une imposante étendue géographique et culturelle comprenant 57 pays. La structure, elle, est différente. Certains pays sont riches, d’autres sont pauvres. On y trouve des royaumes comme des régimes républicains. Certains sont conservateurs d’autres libéraux. Des pays sont stables, d’autres moins. Il y a des pays qui sont dirigés par des femmes tandis que d’autres leur nient le droit de vote. Il existe aussi des états qui oppriment au nom de la religion et d’autres au nom de la laïcité, etc...
Toutefois, cette mosaïque remarquablement variée est absente du cœur de la couverture médiatique du sujet. Tout ce qui est composé, complexe, divers, aux multiples facettes se transforme en une surface ordinaire, sans intensité, réduite en un ensemble de témoignages montrant des terroristes assoiffés de sang, à des cris de foules, aux turbans noirs, à des femmes battues et à des filles enfermées, voire mises en cages.
Le monde Musulman devient ainsi une entité muette, laissant libre cours à d’autres pour s’exprimer en son nom, un ensemble anonyme auquel fait face le journaliste dépêché de la métropole. Il ou elle est donc l’agent de la compréhension, la personne qui déchiffre les codes mystérieux de cette entité étrange et nous dévoile ses secrets ; celui ou celle qui lui donne sens, vérité et ordre.
C’est pourquoi, il est tout à fait clair et évident qu’il existe une volonté de superficialité et de réductionnisme dans les rapports sur les conflits au Moyen-Orient.
Par ailleurs, les téléspectateurs sont invités en l’espace de quelques minutes seulement à entendre et à voir des décors marqués par des décombres, de la fumée, des voitures brûlées, des corps carbonisés et démembrés, du sang partout et des veuves gémissantes.
Au lieu donc de tenter d’expliquer les raisons profondes et les causes de ces crises, les reportages, eux, ne font qu’aggraver et approfondir le malentendu existant. En conséquence, la confusion est telle que les rôles sont souvent inversés, où la victime est souvent perçue comme étant l’oppresseur.
Prismes de la perception
Un bon nombre d’études, à l’instar de celle conduite par Greg Philo et Mike Berry de l’Université de Glasgow au lendemain de l’Intifada Palestinienne confirment cette réalité.
En effet, les chercheurs ont observé des heures de reportages et couvertures médiatiques de BBC et ITV pendant l’Intifada de 2002, ont examiné 200 programmes d’information et ont interviewé plus de 800 personnes au sujet de leur perception du conflit.
Les résultats étaient tout simplement alarmants. Les chercheurs se sont heurtés à un niveau d’ignorance et de confusion chez les téléspectateurs assez inquiétant puisque seulement 9% savaient que les « territoires occupés » étaient occupés par Israël. Quant à la majorité, elle croit que l’occupant n’est autre que le peuple Palestinien.
Par conséquent, le résultat n’est guère étonnant compte tenu de la couverture médiatique partiale et ses tendances à masquer les vérités capitales du conflit. Par exemple, ce qui s’offre aux téléspectateurs ne leur révèle pas que plus de 418 villages Palestiniens ont été détruits en 1948, que des centaines de milliers de villageois ont été expulsés, qu’Israël a usé de la force pour s’implanter sur 78% de la Palestine historique. Nul ne dévoile que depuis 1967, Israël s’est illégalement approprié, a occupé et a imposé différents règlements militaires sur les 22% restants, ou bien que la majorité des Palestiniens, estimés à plus de 8 millions, vivent aujourd’hui en tant que réfugiés.
Sur un autre front, l’Irak n’a rien à envier à la Palestine. Les reportages transmis aux téléspectateurs donnent l’impression que les malheurs du pays sont ancrés dans la soif du sang et l’amour de l’automutilation de son peuple, avec une secte et une ethnicité qui se rivalisent pour la destruction de l’autre.
Et c’est là qu’apparait le rôle des Américains qui se présentent comme des médiateurs bienveillants dont le rôle consiste à imposer l’ordre et à empêcher les différents groupes de s’entre-tuer.
Ainsi, les raisons qui ont mené au chaos actuel sont de plus en plus étouffées, à savoir une puissante armée composée de 150 000 éléments, déployée pour envahir un pays situé à des centaines de miles, la destruction des ses infrastructures, la démolition systématique de sa mémoire collective nationale, la profanation de son héritage culturel, la mise en place d’un système politique basé sur un concept ethnique et sectaire, la dissolution de son armée au nom de la « dé-baathisation » (mettre un terme au parti Baathi), l’armement d’une faction contre une autre (au début avec les Peshmergas Kurdes, ensuite avec les milices shiites) dans le but de faire face au « triangle Sunnite » et enfin, cibler les tribus Sunnite d’Al Anbar sous le prétexte de combattre Al Qaeda.
D’autre part, les médias nous cachent que les irakiens continuent de souffrir, non pas à cause de leur sang Arabe, Musulman, leur peau brune ou leur appartenance à une culture religieuse naturellement violente, mais parce qu’ils sont victimes d’un rapport de force cruel qui les méprise et les voit comme des insectes, des créatures sans valeur à fouler aux pieds sans pour autant se soucier de compter les morts.
Ceci étant, il semble que l’Occident a créé sa propre « machine de la vérité » au sujet de l’Islam, des Musulmans, des Arabes et du Moyen-Orient.
A travers cette machine, l’objectif de la caméra est orienté et de simples témoignages sont produits et reproduits à l’infini.
Si les titres et unes peuvent varier, ils conduisent cependant à des notions étroites où la société Musulmane est perçue de la même manière aux yeux de l’ensemble de la société, du producteur au consommateur apprivoisé. Ceci se résume à la violence, au fanatisme, à l’irrationalité, à l’émotivité, à la stagnation, à la subordination et au despotisme. Ce sont là les piliers de l’orthodoxie vulgarisée par les médias et soutenue par un réseau complexe de centres et institutions de pouvoir.
Pour y échapper, il faudrait se placer en dehors du courant dominant, à l’intérieur des marges, à côté des étrangers, des hérétiques et des monstres de la vérité.
A l’époque de la guerre froide, l’évocation de l’Islam dans les articles de presse aurait vraisemblablement été synonyme de « moudjahidines » combattant l’Empire du Mal en Afghanistan. L’Islam apparaissait comme un allié avantageux des forces de la liberté, installées à New York et Londres.
Mais la donne a fini par changer et l’Islam a été placé au cœur des préoccupations euro-américaine au lendemain des attentas du 11 septembre 2001. L’Islam est devenu un sujet d’envergure locale et mondiale à la fois, et dont les images sont transmises quotidiennement et sans interruption.
Dès lors, il ne se passe pas un jour sans qu’on ne témoigne, qu’on ne lise ou qu’on ne regarde des évènements liés aux Musulmans. La présence de minorités Musulmanes dans les capitales occidentales ne fait que compliquer les choses en envenimant l’interaction complexe sur les plans local et mondial.
Ainsi, la crainte d’un danger perpétuel Musulman a coïncidé avec des craintes profondes et enfoncées à l’égard d’immigrants, d’étrangers et d’inconnus.
Expliquer la réalité
Il faut dire que la couverture médiatique de l’Islam s’est transformée en une industrie spécialisée dans l’ingénierie des images, des scènes et des messages.
C’est pourquoi, à l’ère de la mondialisation où le globe est régi par la force de l’image, la première question qui vient à l’esprit ne tourne plus autour des raisons derrière le déclenchement de cet évènement ou cet incident ou de comment il s’est déroulé sur le terrain, mais plutôt de la manière avec laquelle il est capturé par la caméra et retransmis aux téléspectateurs, auditeurs et lecteurs installés chez eux.
Certains pourraient affirmer que les médias ne font que reprendre ce qui existe déjà. Cependant, les choses ne sont en réalité pas aussi simples que cela car l’objectif de la caméra n’est ni neutre ni objectif. En effet, il est question d’un ensemble de choix prédéfinis et de calculs qui décident de ce que nous devons voir ou non, et de ce que nous devons savoir ou non.
Il convient donc de souligner que les médias ne sont pas un simple miroir qui reflète ce qui se passe réellement. Leur rôle n’est pas limité à une transmission simple et passive mais plutôt à une création, un modelage et un arrangement actif à travers un long processus de sélection, de filtrage, d’interprétation et de montage. Ainsi, les armes occultes qui détiennent les rênes de nos médias — les géants de l’information et leurs patrons - sont loin d’être des bienfaisants agissant au nom de l’amour de l’humanité.
Paradigmes de la diffusion
Le monde Musulman s’étale sur une imposante étendue géographique et culturelle comprenant 57 pays. La structure, elle, est différente. Certains pays sont riches, d’autres sont pauvres. On y trouve des royaumes comme des régimes républicains. Certains sont conservateurs d’autres libéraux. Des pays sont stables, d’autres moins. Il y a des pays qui sont dirigés par des femmes tandis que d’autres leur nient le droit de vote. Il existe aussi des états qui oppriment au nom de la religion et d’autres au nom de la laïcité, etc...
Toutefois, cette mosaïque remarquablement variée est absente du cœur de la couverture médiatique du sujet. Tout ce qui est composé, complexe, divers, aux multiples facettes se transforme en une surface ordinaire, sans intensité, réduite en un ensemble de témoignages montrant des terroristes assoiffés de sang, à des cris de foules, aux turbans noirs, à des femmes battues et à des filles enfermées, voire mises en cages.
Le monde Musulman devient ainsi une entité muette, laissant libre cours à d’autres pour s’exprimer en son nom, un ensemble anonyme auquel fait face le journaliste dépêché de la métropole. Il ou elle est donc l’agent de la compréhension, la personne qui déchiffre les codes mystérieux de cette entité étrange et nous dévoile ses secrets ; celui ou celle qui lui donne sens, vérité et ordre.
C’est pourquoi, il est tout à fait clair et évident qu’il existe une volonté de superficialité et de réductionnisme dans les rapports sur les conflits au Moyen-Orient.
Par ailleurs, les téléspectateurs sont invités en l’espace de quelques minutes seulement à entendre et à voir des décors marqués par des décombres, de la fumée, des voitures brûlées, des corps carbonisés et démembrés, du sang partout et des veuves gémissantes.
Au lieu donc de tenter d’expliquer les raisons profondes et les causes de ces crises, les reportages, eux, ne font qu’aggraver et approfondir le malentendu existant. En conséquence, la confusion est telle que les rôles sont souvent inversés, où la victime est souvent perçue comme étant l’oppresseur.
Prismes de la perception
Un bon nombre d’études, à l’instar de celle conduite par Greg Philo et Mike Berry de l’Université de Glasgow au lendemain de l’Intifada Palestinienne confirment cette réalité.
En effet, les chercheurs ont observé des heures de reportages et couvertures médiatiques de BBC et ITV pendant l’Intifada de 2002, ont examiné 200 programmes d’information et ont interviewé plus de 800 personnes au sujet de leur perception du conflit.
Les résultats étaient tout simplement alarmants. Les chercheurs se sont heurtés à un niveau d’ignorance et de confusion chez les téléspectateurs assez inquiétant puisque seulement 9% savaient que les « territoires occupés » étaient occupés par Israël. Quant à la majorité, elle croit que l’occupant n’est autre que le peuple Palestinien.
Par conséquent, le résultat n’est guère étonnant compte tenu de la couverture médiatique partiale et ses tendances à masquer les vérités capitales du conflit. Par exemple, ce qui s’offre aux téléspectateurs ne leur révèle pas que plus de 418 villages Palestiniens ont été détruits en 1948, que des centaines de milliers de villageois ont été expulsés, qu’Israël a usé de la force pour s’implanter sur 78% de la Palestine historique. Nul ne dévoile que depuis 1967, Israël s’est illégalement approprié, a occupé et a imposé différents règlements militaires sur les 22% restants, ou bien que la majorité des Palestiniens, estimés à plus de 8 millions, vivent aujourd’hui en tant que réfugiés.
Sur un autre front, l’Irak n’a rien à envier à la Palestine. Les reportages transmis aux téléspectateurs donnent l’impression que les malheurs du pays sont ancrés dans la soif du sang et l’amour de l’automutilation de son peuple, avec une secte et une ethnicité qui se rivalisent pour la destruction de l’autre.
Et c’est là qu’apparait le rôle des Américains qui se présentent comme des médiateurs bienveillants dont le rôle consiste à imposer l’ordre et à empêcher les différents groupes de s’entre-tuer.
Ainsi, les raisons qui ont mené au chaos actuel sont de plus en plus étouffées, à savoir une puissante armée composée de 150 000 éléments, déployée pour envahir un pays situé à des centaines de miles, la destruction des ses infrastructures, la démolition systématique de sa mémoire collective nationale, la profanation de son héritage culturel, la mise en place d’un système politique basé sur un concept ethnique et sectaire, la dissolution de son armée au nom de la « dé-baathisation » (mettre un terme au parti Baathi), l’armement d’une faction contre une autre (au début avec les Peshmergas Kurdes, ensuite avec les milices shiites) dans le but de faire face au « triangle Sunnite » et enfin, cibler les tribus Sunnite d’Al Anbar sous le prétexte de combattre Al Qaeda.
D’autre part, les médias nous cachent que les irakiens continuent de souffrir, non pas à cause de leur sang Arabe, Musulman, leur peau brune ou leur appartenance à une culture religieuse naturellement violente, mais parce qu’ils sont victimes d’un rapport de force cruel qui les méprise et les voit comme des insectes, des créatures sans valeur à fouler aux pieds sans pour autant se soucier de compter les morts.
Ceci étant, il semble que l’Occident a créé sa propre « machine de la vérité » au sujet de l’Islam, des Musulmans, des Arabes et du Moyen-Orient.
A travers cette machine, l’objectif de la caméra est orienté et de simples témoignages sont produits et reproduits à l’infini.
Si les titres et unes peuvent varier, ils conduisent cependant à des notions étroites où la société Musulmane est perçue de la même manière aux yeux de l’ensemble de la société, du producteur au consommateur apprivoisé. Ceci se résume à la violence, au fanatisme, à l’irrationalité, à l’émotivité, à la stagnation, à la subordination et au despotisme. Ce sont là les piliers de l’orthodoxie vulgarisée par les médias et soutenue par un réseau complexe de centres et institutions de pouvoir.
Pour y échapper, il faudrait se placer en dehors du courant dominant, à l’intérieur des marges, à côté des étrangers, des hérétiques et des monstres de la vérité.
miércoles, 8 de febrero de 2012
ENERGIA NUCLEAR = ALT PERILL
Sobre el peligro de la energía nuclear
Después de lo sucedido ya hace más de un año en Fukushima, no cabe duda alguna del peligro que entraña este tipo de energía tanto para el planeta como para los seres humanos: aumento de número de abortos, aumento de casos de cáncer, la no proliferación de algunos cultivos agrícolas, etc.
Fukushima una vez más ha demostrado, como ya hizo Chernóbil en 1986, las consecuencias tan catastróficas del uso de este tipo de energía.
¿Pero porque se dan tan peligrosísimas consecuencias en la vida humana? Explicar lo sucedido en Fukushima es entenderlo. Debido a un gran apagón, el fallo en el suministro eléctrico inhabilitó el sistema de refrigeración del reactor, algo esencial en su funcionamiento. Si una central no tiene refrigeración el uranio se calienta y se puede fundir en un magma muy radiactivo. Los reactores suelen tener una forma de muñeca rusa dónde el edificio exterior de contención protege una estructura la cual encierra la vasija del reactor que protege el núcleo de combustible. Si ese edificio no resulta dañado, el magma queda dentro pero el problema normalmente viene por el hecho de que si no hay refrigeración se evapora el agua de la vasija, y esto la convierte en una olla de presión que puede explotar. La piscina, imagen típicamente televisada en noticias que tratan sobre la energía nuclear, almacena combustible nuclear ya gastado que al calentarse y evaporarse puede dar paso a altas dosis de radiación. ¿Qué hizo el Gobierno japonés según organizaciones ecologistas? Provocó la liberación de grandes cantidades de radiación al exterior y el personal de la planta intentó enfriar el reactor con camiones y helicópteros.
¿Y la radiación, de dónde procede? De diferentes elementos, entre ellos el yodo 131, isótopo muy radiactivo que se liberar en los sucesos nucleares. Su absorción, ya sea por aire o por alimentación contaminada, produce el aumento de posibilidades de padecer cáncer de tiroides. Además, la irradiación de otro elemento, el cesio 137, permanece años tras años en extensiones de terreno en la cuales no se podrán realizar actividades agrícolas y más grave aún es la imposibilidad de retorno de los habitantes de la zona durante un largo período de tiempo.
¿Se puede vivir sin nucleares? Sí, se puede. Una demostración de que se puede vivir sin nucleares es lo sucedido el pasado 15 de mayo de 2011 cuando cuatro reactores nucleares de los ocho del parque español estuvieron parados y esto no supuso ningún problema para el sistema eléctrico español. Además solamente aporta un 16% de la electricidad mundial y menos del 6% de toda la energía que se consume, según datos de organizaciones ecologistas. En la el mundo hay 442 reactores instalados distribuidos nada más nada menos que en 30 países. En concreto, EUA es el que más plantas tiene, 104, seguido de Francia con 48. Y mi reflexión es; ¿tantos reactores para tan poca electricidad suministrada y tan elevados costes sobre la vida humana?
Por otro lado, hemos de tener en cuenta que una de las principales características del parque nuclear español es su antigüedad. Con una media de 29 años en funcionamiento, el riesgo de accidentes nucleares es muy alto.
Una pequeña esperanza en el camino hacia la desaparición de las centrales nucleares podemos verla en el hecho de que en los últimos diez años la potencia, la potencia instalada se ha reducido en 7.594MW y se han incorporado más de 100.000MW en renovables. En el estado español, en el año 2010 la energía nuclear aportó un 21% de la electricidad, mientras que las renovables aportaron un 35% y en los cuatro primeros meses de 2011 un 40%. Así mismo, Japón anunció no construir más centrales. Sólo espero que sean cerradas todas en todo el mundo, por qué ante tales hechos; ¿quién se atreve a defender la energía nuclear?
Después de lo sucedido ya hace más de un año en Fukushima, no cabe duda alguna del peligro que entraña este tipo de energía tanto para el planeta como para los seres humanos: aumento de número de abortos, aumento de casos de cáncer, la no proliferación de algunos cultivos agrícolas, etc.
Fukushima una vez más ha demostrado, como ya hizo Chernóbil en 1986, las consecuencias tan catastróficas del uso de este tipo de energía.
¿Pero porque se dan tan peligrosísimas consecuencias en la vida humana? Explicar lo sucedido en Fukushima es entenderlo. Debido a un gran apagón, el fallo en el suministro eléctrico inhabilitó el sistema de refrigeración del reactor, algo esencial en su funcionamiento. Si una central no tiene refrigeración el uranio se calienta y se puede fundir en un magma muy radiactivo. Los reactores suelen tener una forma de muñeca rusa dónde el edificio exterior de contención protege una estructura la cual encierra la vasija del reactor que protege el núcleo de combustible. Si ese edificio no resulta dañado, el magma queda dentro pero el problema normalmente viene por el hecho de que si no hay refrigeración se evapora el agua de la vasija, y esto la convierte en una olla de presión que puede explotar. La piscina, imagen típicamente televisada en noticias que tratan sobre la energía nuclear, almacena combustible nuclear ya gastado que al calentarse y evaporarse puede dar paso a altas dosis de radiación. ¿Qué hizo el Gobierno japonés según organizaciones ecologistas? Provocó la liberación de grandes cantidades de radiación al exterior y el personal de la planta intentó enfriar el reactor con camiones y helicópteros.
¿Y la radiación, de dónde procede? De diferentes elementos, entre ellos el yodo 131, isótopo muy radiactivo que se liberar en los sucesos nucleares. Su absorción, ya sea por aire o por alimentación contaminada, produce el aumento de posibilidades de padecer cáncer de tiroides. Además, la irradiación de otro elemento, el cesio 137, permanece años tras años en extensiones de terreno en la cuales no se podrán realizar actividades agrícolas y más grave aún es la imposibilidad de retorno de los habitantes de la zona durante un largo período de tiempo.
¿Se puede vivir sin nucleares? Sí, se puede. Una demostración de que se puede vivir sin nucleares es lo sucedido el pasado 15 de mayo de 2011 cuando cuatro reactores nucleares de los ocho del parque español estuvieron parados y esto no supuso ningún problema para el sistema eléctrico español. Además solamente aporta un 16% de la electricidad mundial y menos del 6% de toda la energía que se consume, según datos de organizaciones ecologistas. En la el mundo hay 442 reactores instalados distribuidos nada más nada menos que en 30 países. En concreto, EUA es el que más plantas tiene, 104, seguido de Francia con 48. Y mi reflexión es; ¿tantos reactores para tan poca electricidad suministrada y tan elevados costes sobre la vida humana?
Por otro lado, hemos de tener en cuenta que una de las principales características del parque nuclear español es su antigüedad. Con una media de 29 años en funcionamiento, el riesgo de accidentes nucleares es muy alto.
Una pequeña esperanza en el camino hacia la desaparición de las centrales nucleares podemos verla en el hecho de que en los últimos diez años la potencia, la potencia instalada se ha reducido en 7.594MW y se han incorporado más de 100.000MW en renovables. En el estado español, en el año 2010 la energía nuclear aportó un 21% de la electricidad, mientras que las renovables aportaron un 35% y en los cuatro primeros meses de 2011 un 40%. Así mismo, Japón anunció no construir más centrales. Sólo espero que sean cerradas todas en todo el mundo, por qué ante tales hechos; ¿quién se atreve a defender la energía nuclear?
martes, 17 de enero de 2012
domingo, 8 de enero de 2012
Diàlegs INfantils
-Tieta, a què et vols dedicar de gran?
- A anar a Àfrica i ajudar a gent....
- Però, et donaran diners?
- Si no em donen, menjaré a casa d'altra gent...
- No entenc aquest treball.....
- A anar a Àfrica i ajudar a gent....
- Però, et donaran diners?
- Si no em donen, menjaré a casa d'altra gent...
- No entenc aquest treball.....
sábado, 31 de diciembre de 2011
Pensaments METROpolitans...
Al metro....
a partir d'ara sembre seuré amb les cames ben obertes al metro....per no deixar seure ningú més al meu costat!!!
a partir d'ara sembre seuré amb les cames ben obertes al metro....per no deixar seure ningú més al meu costat!!!
sábado, 24 de diciembre de 2011
Noche Buena.....con un buen resfriado...
No hay nada como pasar un Noche Buena con un buen resfriado que no sabes de dónde ha salido....¿quizás de un 23 de dicimebre ventoso?, o ¿de una noche futbolera en el Camp Nou con entrada gratuita y con una decepción por perder 9-0?
Bueno, sea como sea, el Dolocatil lo resolverá....(la próxima vez voy a la herboristeria y compro Equinacia).
Bueno, sea como sea, el Dolocatil lo resolverá....(la próxima vez voy a la herboristeria y compro Equinacia).
jueves, 8 de diciembre de 2011
PENSAMENTS QUE UNA TÉ....
Homes que patinen sobre gel....i dones que fem peses...
(25 de novembre)
-"Angelo, tienes que dejar de llamarme"
-"Coñussss, que me llame a mi"- pienso.
- ".............ya no soy la chica que conociste hace dos años, ya no tomo drogas..."
- "Ah, claro, ya entiendo"-pienso -"..tio bueno no aconsejable, malo malo...."
(24 de novembre)
martes, 1 de noviembre de 2011
Sobre la DESobediència civil....
CONCEPTE.- La desobediencia civil és una forma de protestar que combina el
desobeïr una llei que es considera que és injusta amb l’objectiu de canviar-la. És un acte públic, simbòlic, no violent i té un darrerefons polític.
Que sigui un acte públic implica que les accions es fan obertament i donen molta publicitat a l’acció. S’assumeix plenament les conseqüències de la seva actuació.
És públic ja que el objectiu de la protesta és generar un debat en l’opinió pública sobre la temática en qüestió.
La resistència no violenta és una forma per arribar a un determinat objectiu. És també una forma de no instrumentalitzar a altres persones. Es respecta l’espai de l’altra persona.
S’actua en consciència ja que és la condició indispensable per donar un valor moral a una acció humana. És suficient que es donin arguments que avalin la seva actuació.
L’objecció de consciencia és una forma de desobediencia civil. És una forma de desobeïr el Dret. Hi ha un sector que considera que és un acte individual, privat i no violent i consisteix en la
negativa a cumplir una determinada norma jurídica per considerar-la no ética.
L’altre sector considera que l’objectiu és influir en l’opinió pública amb la intenció de transfromar una norma. Per aquest sector desobeïr una norma surt de la intimitat de la persona i es projecta a l’àmbit de l’opinió pública.
VISIÓ JURÍDICA.-La Constitució espanyola reconeix el dret a l’objecció de consciencia en l’article 30.2. L’exercici d’aquest dret fou regulat per dues lleis: Lley 48/1984 de 26 de desembre i Llei Orgànica 8/1984 de 26 de desembre.
Aquestes lleis foren objecte d’un recurs de constitucionalitat i el Tribunal Constitucional (òrgan que interpreta les lleis i la constitució). El Tribunal va considerà que el dret de consciència
és un dret constitucional no fonamental.
La doctrina diu que no és posible legalitzar una desobediencia civil. Des del punt de vista jurídic, és una actuació ilegal i la llei no pot permetre la violació de la llei. Però això no implica que un examen més profund de la norma violada possi de manifest que aquesta és invàlida; per exemple, es desobeix una llei que després és declarada contrària a la constitució pel Tribunal Constitucional.
La desobediencia civil pot ser un mitjà per a incidir en la interpretació constitucional per tal de crear canvis en el contingut constitucional. Si hi ha un canvi a la constitució provocat per l’acció de desobediencia serán considerades inconstitucionals les normes violades per la persona desobeïent.
domingo, 30 de octubre de 2011
COSAS QUE DICEN POR AHÍ QUIENES ME QUIEREN.....
He encontrado en numerosos espacios a esta Mafaldita andante, entusiasmando, compartiendo. Y siempre aparece... Sé que la voy a ver: universidades, plazas, manifestaciones, cafés y tés en Ciutat Vella, debates, dando clases a mujeres, riendo, conciertos,... Y me encanta reencontrarmela porque... eso me dice que estamos en movimiento: MOVING!! Hospi revolution-->Spanish revolution--> World revolution. Y aquí comparte pedacitos que de sus caminos andados.
By Raquel Sónica
domingo, 9 de octubre de 2011
REFLEXIÓ SOBRE L’EDUCACIÓ DE LES DONES A LES DIFERENTS ÈPOQUES HISTÒRIQUES TRADICIONALS
Per entendre com evoluciona l’educació de les dones a les diferents èpoques històriques tradicionals hem d’entendre les argumentacions patriarcals que són al base de les desigualtats passades i actuals entre dones i homes. Les discriminacions es bases en qüestiones biològiques inherents o naturals entre sexes, i en creences religioses.
En l’àmbit de les creences religioses la doctrina cristiana ha elaborat un doble model de dona: Eva i Maria. Les dones són considerades filles d’Eva i com aquesta són malignes, dèbils i causen la perdició dels homes i els porten al pecat, és a dir, actúen com a inductores del pecat. La societat patriarcal preten que es reprodueixi l’altre model, el model de Maria. Per tal de que les dones no siguin evas i passin a ser mares s’ha de fer ús de l’educació. S’utiliza l’educació per tal d’adquirir uns hàbits de comportament que respondran a les expectatives dels homes ja que són ells els que diseñen quin tipus de societat els interessa.
Al llarg de la historia l’educació de les dones anirà variant tot i que hi haurà uns principis comuns: disposició patriarcal de mantenir a les dones sotmetes als homes. Des de la religió s’ha considerat que les dones han de ser bones cristianes, obedients i sumises.
Les primeres pautes de l’educació de les dones s’orienten a que el seu comportament s’adecui i acepti la condició de sotmetiment als homes. La dona millor educada és aquella que sap quin és el seu lloc, i això és considerat força més important que la propia adquisició de coneixements. Ha de saber vestir-se iadecuadament. Tot això ho apendrà des de ben petita a casa amb la seva mare. Això favorirà que també siguin bones ames de casa. La casa será l’espai assignat a les dones per portar a terme la seva funció social: la maternitat i la cura de la casa i de les persones. L’atenció a la casa que fan les dones és especialitzada i la dels homesés per resoldre algún problema molt puntual. Elles aprenen a tenir cura de la casa dins la casa, sense mestres.
Només les dones de clases altes, reines i nobles poden apropar-se al model ideal de dones ben educades. Les dones de clases baixes són les que reben una altra educación per tal d’atendre a la seva clase social, segons l’època histórica.
Alfonso X en les Partidas estableix el model ideal de dona ben educada: dona de classe alta que sap llegir i escriure. Però aquesta educació és utilitzada per part del patriarcat, és a dir, les dones han de saber llegir per tal de poder entendre els textos religiosos i escriure per tal de respondre cartes.
Però, com és l’educació dels homes? Els homes reben coneixements teòrics mitjançant l’estudi i se’ls educa per a la qüestió pública. Als homes se’ls instrueix per tal d’ocupar un lloc públic.
L’Educació a les diferents etapes històriques:
Edat antiga. (Des del descobriment de l’escriptura fins al segle V)
Esparta es la única que es distingeix de les altres ciutats gregues en l’àmbit de les dones ja que les situa molt a prop de la igualtat amb els homes; totes estaven sotmeses a l'Estat i la seva fi primera, era la reprodueproducció de soldats vigorosos i disciplinats.
Esparta tenía un sistema educatiu obligatori per tots i organitzat per l'Estat, on altres ciutats deixaven als pares com a únics responsables dels seus fills. No era només obligatori per als nois, sinó també per a les noies. La fi del sistema, per als nois, era produir hoplitas disciplinats, per a les noies formar mares vigoroses, que parissin nens forts i sans.
Licurgo va instituir un entrenament físic per als dos sexes, que comprenia la carrera a peu i la lluita, disciplines confirmades per Eurípides. Plutarc (Vida de Licurgo) afegeix a aquesta llista els llançaments de disc i de javelina.
Teócrit va representar a dues noies reclamant ferament la seva participació en les mateixes carreres que els nois, al llarg del riu Eurotas i el seu recurs als ungüents, com aquests últims. D'altra banda, elles s'entrenaven també nues. Aquest entrenament no era realment una preparació per al combat: els nois i noies s'exercitaven per separat. No obstant això, el vigor de les dones espartanas era proverbial a Grècia: Clearco de Solos (meitat del segle III) informa que elles s'apropiaven d'homes adults i solters i els copejaven per obligar-los a casar-se, la qual cosa implica uneix certa força. Sembla que l'entrenament esportiu comprenia una part d'equitació. Així, les figurillas votivas oposades en el santuari deArtemisaOrtia mostren a noies muntant a l'amazona.
Edat mitjana. (Caiguda Imperi Roma- 2a. Meitat s. XV)
Neixen en aquesta época tota una sèrie de formes i idees anomenades amor cortés, que propugna l’excel•lència de les nobles dones oferint models de feminitat. Aquest models faran que es creii la cortesía als grups de poder de l’edad mitjana.
Es pensa que les dones son essers que s’han de protegir de la resta i també de sí mateixes. Estan sotmeses a la vigilancia i direcció dels homes del seu ordre respectiu. En el món de l’Esglèsia les dones están consagrades a Déu. En la clase treballadora el paper de la dona evoluciona al llarg del temps.
El principal papel que se les otorga és ocupar-se dels i de les membres de la familia a la qual perteneixen i han de vetllar pels bens del grup familiar.
Tot i així, en els inicis a més a més de clergies I monjes, també algunes dones tenien una bona educació. Exemple d’això forne Amalasunta, filla de Teodorico el Gran, Euqueria, casada amb el gobernador de Marsella…
Les oportunitats per l’educació en aquesta época així com per l’administració i la literatura eren altes. Les comunitats religioses prestaven a les dones un bon ambient per viure, treballar i resar. A més a més podien participar en la liturgia. Hi havia dones que feien d’encarregades de la biblioteca, Mestres, escribanes…
Fins els segle IX l’educació de tots dos segles es limitava a un coneixement rigurós de la Biblia, conèixer el dret civil i canònic.
Per l’educació d emonges i nens es necessitaven llibre i Mestres. En un principi els monasteris varen buscar llibres i monges a Irlanda i més tard a Roma. Alguns dels llibres es deixaven com a una mena de llegat i molts d’aquests segurament es convertiren en part de la colecció de la comunitat quan les dones moriren.
Per una altra banda, es destacable el fet que a Itàlia trobem biblioteques mol triques en institucions femenines. Un exemple és la biblioteca de San Salvatore en Brescia on hi ha el llibre Breviarium dedicat a la abadessa mare d’Angilberta. També hi ha tot un llistat necrològic del s. IX valiós per la llista de noms de monges.
Per tant, en aquesta época les dones conèixien les ceremònies divines, cantaven, lleguen, copiaven però a més a més eren dones instruides en totes les arts en general.
Als segles V,VI i VII les dones varen contribuir ampliament a la vida la qual cosa canvià a l’època carolingia ja que les activitats de les dones no trascendien fora de la vida dels monasteris. Més tard, en el s. X algunes abadeses varen exercir el lideratge polític, econòmic i religiós , i els seus drets i prerrogatives tenien protección sota els decrets imperials del segle anterior. Això fou així gràcies a la descentralització de l’Esglèsia i l’Estat.
En la Baixa Edat mitjana castellana hi haurà algunes dones que rebin instrucció. Hi juga un paper important la classe social. Les dones aprenent a llegir i escriure a casa i és un instrumentde treball domèstic per tal de només col•laborar en el manteniment de la casa.
Edat moderna ( 2a meitat s. XV-s. XVIII)
Amb el Renaixement es trenquen totes les jerarquies medievals. Es crea un concepte totalment de subjecte lligat a l’educació.
En concret l’educació fou un tema molt controvertit a l’estat español que els diferents partits polítics de l’època varen aprofitar de forma ideológica.
Destaca en aquesta época o un dels alumnes de Descartes, Poulain de la Barre, que publica al 1675 el llibre “Sobre l’educació de les dames”, on reivindica el dret a la igualtat d’educació de les dones. Per de la Barre l’educació és un element necessari per al desenvolupament dels éssers humans. Això implica un reconèixement entre les mateixes dones on moltes poden ensenyar a altres dones. Tot el contrari del pensament del seu mestre, Kant, que creía que les dones només quan estaven en l’època de la vellesa podien accedir a la lectura dels llibres i a cultivar la seva inteligencia ja que no tenien la bellessa propia d ela seva joventut la cual Kant lligava a la sensibilitat i no al raonament més propi dels homes. Kant defensarà que les dones no són subjectes moders i autònoms sino que necessiten d’una tutoria.
En l’Europa Moderna la figura central en la vida comunitària será la de la matrona, la cual té un paper fonamental en qüestions de sexualitat. Fou una activitat laboral que es desenvolupà fora de l’ambit de la llar. Tradicionalment era una activitat lligada a l’esfera pública però als segles XVII i XVIII passà a ser d’esfera pública per raons mercantilistes. Foren autores de llibres i també donaven classes. Però la seva professió és convertí en un mer treball manual al pas del temps i amb una consequent infravaloració.
Tot així trobem que en les obres de Rosseau, al qual seguiria Kant, es crea la nova dona burgesa. Les activitats d’aquesta les virtuts de mare i esposa que necesita una certa educació però mai será subjecte de ple dret perque no tindrà accés a lo polític i a lo públic en general.
Ja a finals de l’Edat moderna, i en concret a França, Condorcet, president del Comité d’Instrucció Pública i autor de diverses obres,segueix la tesis cultural de la inferioritat de les dones pero argumenta la injusticia d’aquesta teoría en quant a que es priva a les dones del dret a l’educació. Per a condorcet les dones están rebent els prejudicis de l’educació; és a dir, están aprenenent a ser dominades.
Edat contemporània (s. XIX-s. XXI)
A estat espanyol comença a introduir-se el feminisme igualitarista i racionalista, que en altre països ja había aparegut al segle XVIII. Destaquen intel•lectuals com Concepción Arenal, Emilia Pardo Bazán y Concepción Saiz. Aquesta última va desenvolupar una carrera laboral molt interessant dins del moviment de reforma de l’ensenyament primari com a pedagoga. Suposem que la seva labor fou difícil ja que el s. XIX fou un segle reaccionari i suposà un pas enrere en l’educació de les dones. Arenal consideraba que la millor manera de lliberar a les dones de la seva precària situación era fer-las partícipes de la reforma educativa. Però Pardo Bazán creía en la necessitat de les polítiques educatives dirigides a un únic subjecte.
A França al segle XIX va haver-hi un pas enrere en la instrucció de la dona perque es consideraba que l’educació podía fer que les dones entressin al món públic en qualitat de subjectes autònoms. Recordem que el filosof Kant consideraba que l’educació era una via de construcción del propi subjecte com a tal però aquesta construcción només és un dret exclusiu dels homes i les dones tenen el dret i el deure d’aplicar-se a un altre tipus d’educació. L’argumentació que dóna Kant per aquesta distinció és que la filosofía de les dones és la de la sensibilitat i no la del raonament.
Com podem observar en aquesta época el concepte modern de subjecte comporta un determinat tipus d’educació. Les dones, per a Kant, no són subjectes moders, autònoms ni autoconstituients sino que permaneixen en la més absoluta minoría d’edat.
Només a partir de 1880 algunes universitat a Europa varen admetre dones . I en alguns estudis solament es reconeixia que la dona había cursat l’estudi però no tenia dret a un títol ni a exercir la professió la qual havia cursat. Excepcions foren dones com Marie curie o Lou Andreas Salome.
En el cas espanyol la mateixa Concepció Arenal fou admesa com a oient en llei però va acudir a les aules vestida d’home. Després en l’època franquista l’educació fou el principal mecanismo de socialització que va utilizar el règim per consolidar la ideología patriarcal. En aquesta época l’educació fou utilitzada com a factor de socialització de dones i homes en els rols i en les identitats que el règim sustentava.
Més endavant, a l’estat espanyol sorgirà un nou concepte al 1976: la coeducació. A les Primeres Jornades de la Dona d’aquest any es va rebutjar la discriminació de l’escola segregada i es va exigir una educaci´en igualtat d’oportunitats.
Aquesta encara no es dóna de forma general ja que s’han de donar uns requisits:
1. Impartició de l’educació que valori indistintament l’experiència i l’aportació social i cultural de les dones i els homes
2. No esteorotipi actituds ni aptituts
3. Que reconeixi i respecti la diferència
En l’àmbit de les creences religioses la doctrina cristiana ha elaborat un doble model de dona: Eva i Maria. Les dones són considerades filles d’Eva i com aquesta són malignes, dèbils i causen la perdició dels homes i els porten al pecat, és a dir, actúen com a inductores del pecat. La societat patriarcal preten que es reprodueixi l’altre model, el model de Maria. Per tal de que les dones no siguin evas i passin a ser mares s’ha de fer ús de l’educació. S’utiliza l’educació per tal d’adquirir uns hàbits de comportament que respondran a les expectatives dels homes ja que són ells els que diseñen quin tipus de societat els interessa.
Al llarg de la historia l’educació de les dones anirà variant tot i que hi haurà uns principis comuns: disposició patriarcal de mantenir a les dones sotmetes als homes. Des de la religió s’ha considerat que les dones han de ser bones cristianes, obedients i sumises.
Les primeres pautes de l’educació de les dones s’orienten a que el seu comportament s’adecui i acepti la condició de sotmetiment als homes. La dona millor educada és aquella que sap quin és el seu lloc, i això és considerat força més important que la propia adquisició de coneixements. Ha de saber vestir-se iadecuadament. Tot això ho apendrà des de ben petita a casa amb la seva mare. Això favorirà que també siguin bones ames de casa. La casa será l’espai assignat a les dones per portar a terme la seva funció social: la maternitat i la cura de la casa i de les persones. L’atenció a la casa que fan les dones és especialitzada i la dels homesés per resoldre algún problema molt puntual. Elles aprenen a tenir cura de la casa dins la casa, sense mestres.
Només les dones de clases altes, reines i nobles poden apropar-se al model ideal de dones ben educades. Les dones de clases baixes són les que reben una altra educación per tal d’atendre a la seva clase social, segons l’època histórica.
Alfonso X en les Partidas estableix el model ideal de dona ben educada: dona de classe alta que sap llegir i escriure. Però aquesta educació és utilitzada per part del patriarcat, és a dir, les dones han de saber llegir per tal de poder entendre els textos religiosos i escriure per tal de respondre cartes.
Però, com és l’educació dels homes? Els homes reben coneixements teòrics mitjançant l’estudi i se’ls educa per a la qüestió pública. Als homes se’ls instrueix per tal d’ocupar un lloc públic.
L’Educació a les diferents etapes històriques:
Edat antiga. (Des del descobriment de l’escriptura fins al segle V)
Esparta es la única que es distingeix de les altres ciutats gregues en l’àmbit de les dones ja que les situa molt a prop de la igualtat amb els homes; totes estaven sotmeses a l'Estat i la seva fi primera, era la reprodueproducció de soldats vigorosos i disciplinats.
Esparta tenía un sistema educatiu obligatori per tots i organitzat per l'Estat, on altres ciutats deixaven als pares com a únics responsables dels seus fills. No era només obligatori per als nois, sinó també per a les noies. La fi del sistema, per als nois, era produir hoplitas disciplinats, per a les noies formar mares vigoroses, que parissin nens forts i sans.
Licurgo va instituir un entrenament físic per als dos sexes, que comprenia la carrera a peu i la lluita, disciplines confirmades per Eurípides. Plutarc (Vida de Licurgo) afegeix a aquesta llista els llançaments de disc i de javelina.
Teócrit va representar a dues noies reclamant ferament la seva participació en les mateixes carreres que els nois, al llarg del riu Eurotas i el seu recurs als ungüents, com aquests últims. D'altra banda, elles s'entrenaven també nues. Aquest entrenament no era realment una preparació per al combat: els nois i noies s'exercitaven per separat. No obstant això, el vigor de les dones espartanas era proverbial a Grècia: Clearco de Solos (meitat del segle III) informa que elles s'apropiaven d'homes adults i solters i els copejaven per obligar-los a casar-se, la qual cosa implica uneix certa força. Sembla que l'entrenament esportiu comprenia una part d'equitació. Així, les figurillas votivas oposades en el santuari deArtemisaOrtia mostren a noies muntant a l'amazona.
Edat mitjana. (Caiguda Imperi Roma- 2a. Meitat s. XV)
Neixen en aquesta época tota una sèrie de formes i idees anomenades amor cortés, que propugna l’excel•lència de les nobles dones oferint models de feminitat. Aquest models faran que es creii la cortesía als grups de poder de l’edad mitjana.
Es pensa que les dones son essers que s’han de protegir de la resta i també de sí mateixes. Estan sotmeses a la vigilancia i direcció dels homes del seu ordre respectiu. En el món de l’Esglèsia les dones están consagrades a Déu. En la clase treballadora el paper de la dona evoluciona al llarg del temps.
El principal papel que se les otorga és ocupar-se dels i de les membres de la familia a la qual perteneixen i han de vetllar pels bens del grup familiar.
Tot i així, en els inicis a més a més de clergies I monjes, també algunes dones tenien una bona educació. Exemple d’això forne Amalasunta, filla de Teodorico el Gran, Euqueria, casada amb el gobernador de Marsella…
Les oportunitats per l’educació en aquesta época així com per l’administració i la literatura eren altes. Les comunitats religioses prestaven a les dones un bon ambient per viure, treballar i resar. A més a més podien participar en la liturgia. Hi havia dones que feien d’encarregades de la biblioteca, Mestres, escribanes…
Fins els segle IX l’educació de tots dos segles es limitava a un coneixement rigurós de la Biblia, conèixer el dret civil i canònic.
Per l’educació d emonges i nens es necessitaven llibre i Mestres. En un principi els monasteris varen buscar llibres i monges a Irlanda i més tard a Roma. Alguns dels llibres es deixaven com a una mena de llegat i molts d’aquests segurament es convertiren en part de la colecció de la comunitat quan les dones moriren.
Per una altra banda, es destacable el fet que a Itàlia trobem biblioteques mol triques en institucions femenines. Un exemple és la biblioteca de San Salvatore en Brescia on hi ha el llibre Breviarium dedicat a la abadessa mare d’Angilberta. També hi ha tot un llistat necrològic del s. IX valiós per la llista de noms de monges.
Per tant, en aquesta época les dones conèixien les ceremònies divines, cantaven, lleguen, copiaven però a més a més eren dones instruides en totes les arts en general.
Als segles V,VI i VII les dones varen contribuir ampliament a la vida la qual cosa canvià a l’època carolingia ja que les activitats de les dones no trascendien fora de la vida dels monasteris. Més tard, en el s. X algunes abadeses varen exercir el lideratge polític, econòmic i religiós , i els seus drets i prerrogatives tenien protección sota els decrets imperials del segle anterior. Això fou així gràcies a la descentralització de l’Esglèsia i l’Estat.
En la Baixa Edat mitjana castellana hi haurà algunes dones que rebin instrucció. Hi juga un paper important la classe social. Les dones aprenent a llegir i escriure a casa i és un instrumentde treball domèstic per tal de només col•laborar en el manteniment de la casa.
Edat moderna ( 2a meitat s. XV-s. XVIII)
Amb el Renaixement es trenquen totes les jerarquies medievals. Es crea un concepte totalment de subjecte lligat a l’educació.
En concret l’educació fou un tema molt controvertit a l’estat español que els diferents partits polítics de l’època varen aprofitar de forma ideológica.
Destaca en aquesta época o un dels alumnes de Descartes, Poulain de la Barre, que publica al 1675 el llibre “Sobre l’educació de les dames”, on reivindica el dret a la igualtat d’educació de les dones. Per de la Barre l’educació és un element necessari per al desenvolupament dels éssers humans. Això implica un reconèixement entre les mateixes dones on moltes poden ensenyar a altres dones. Tot el contrari del pensament del seu mestre, Kant, que creía que les dones només quan estaven en l’època de la vellesa podien accedir a la lectura dels llibres i a cultivar la seva inteligencia ja que no tenien la bellessa propia d ela seva joventut la cual Kant lligava a la sensibilitat i no al raonament més propi dels homes. Kant defensarà que les dones no són subjectes moders i autònoms sino que necessiten d’una tutoria.
En l’Europa Moderna la figura central en la vida comunitària será la de la matrona, la cual té un paper fonamental en qüestions de sexualitat. Fou una activitat laboral que es desenvolupà fora de l’ambit de la llar. Tradicionalment era una activitat lligada a l’esfera pública però als segles XVII i XVIII passà a ser d’esfera pública per raons mercantilistes. Foren autores de llibres i també donaven classes. Però la seva professió és convertí en un mer treball manual al pas del temps i amb una consequent infravaloració.
Tot així trobem que en les obres de Rosseau, al qual seguiria Kant, es crea la nova dona burgesa. Les activitats d’aquesta les virtuts de mare i esposa que necesita una certa educació però mai será subjecte de ple dret perque no tindrà accés a lo polític i a lo públic en general.
Ja a finals de l’Edat moderna, i en concret a França, Condorcet, president del Comité d’Instrucció Pública i autor de diverses obres,segueix la tesis cultural de la inferioritat de les dones pero argumenta la injusticia d’aquesta teoría en quant a que es priva a les dones del dret a l’educació. Per a condorcet les dones están rebent els prejudicis de l’educació; és a dir, están aprenenent a ser dominades.
Edat contemporània (s. XIX-s. XXI)
A estat espanyol comença a introduir-se el feminisme igualitarista i racionalista, que en altre països ja había aparegut al segle XVIII. Destaquen intel•lectuals com Concepción Arenal, Emilia Pardo Bazán y Concepción Saiz. Aquesta última va desenvolupar una carrera laboral molt interessant dins del moviment de reforma de l’ensenyament primari com a pedagoga. Suposem que la seva labor fou difícil ja que el s. XIX fou un segle reaccionari i suposà un pas enrere en l’educació de les dones. Arenal consideraba que la millor manera de lliberar a les dones de la seva precària situación era fer-las partícipes de la reforma educativa. Però Pardo Bazán creía en la necessitat de les polítiques educatives dirigides a un únic subjecte.
A França al segle XIX va haver-hi un pas enrere en la instrucció de la dona perque es consideraba que l’educació podía fer que les dones entressin al món públic en qualitat de subjectes autònoms. Recordem que el filosof Kant consideraba que l’educació era una via de construcción del propi subjecte com a tal però aquesta construcción només és un dret exclusiu dels homes i les dones tenen el dret i el deure d’aplicar-se a un altre tipus d’educació. L’argumentació que dóna Kant per aquesta distinció és que la filosofía de les dones és la de la sensibilitat i no la del raonament.
Com podem observar en aquesta época el concepte modern de subjecte comporta un determinat tipus d’educació. Les dones, per a Kant, no són subjectes moders, autònoms ni autoconstituients sino que permaneixen en la més absoluta minoría d’edat.
Només a partir de 1880 algunes universitat a Europa varen admetre dones . I en alguns estudis solament es reconeixia que la dona había cursat l’estudi però no tenia dret a un títol ni a exercir la professió la qual havia cursat. Excepcions foren dones com Marie curie o Lou Andreas Salome.
En el cas espanyol la mateixa Concepció Arenal fou admesa com a oient en llei però va acudir a les aules vestida d’home. Després en l’època franquista l’educació fou el principal mecanismo de socialització que va utilizar el règim per consolidar la ideología patriarcal. En aquesta época l’educació fou utilitzada com a factor de socialització de dones i homes en els rols i en les identitats que el règim sustentava.
Més endavant, a l’estat espanyol sorgirà un nou concepte al 1976: la coeducació. A les Primeres Jornades de la Dona d’aquest any es va rebutjar la discriminació de l’escola segregada i es va exigir una educaci´en igualtat d’oportunitats.
Aquesta encara no es dóna de forma general ja que s’han de donar uns requisits:
1. Impartició de l’educació que valori indistintament l’experiència i l’aportació social i cultural de les dones i els homes
2. No esteorotipi actituds ni aptituts
3. Que reconeixi i respecti la diferència
En aquest sentit, per tal que es doni cal implicar les AMPES, l’alumnat i el professorat.
Mentres això passava a l’estat espanyol, podem observar que el sistema educatiu va desenvolupar un paper fonamental en l’adoctrinament i implantació de moldels europeus al continent africà. Així, al llarg de la primera meitat del s. XX les poques joves africanes que anaven a escola rebien una educació encaminada a l’àmbit domèstic mentres que la dels homes s’encaminava a l’esfera pública. Tant la ideología colonial d’occident com l’africana. El colonialisme negava a les dones una educación en igualtat. Com a conseqüència trobem que per exemple, la literatura africana hagi estat ocupat bàsicament per homes. Les poques escriptores existents han denunciat, sobre tot als anys 60 i 70, denuncien el carácter secundari de l’educació de les dones ja dins de la tradició africana. L’educació dels fills és primordial perque es considera que poden adquirir llocs de treball que benificiin a les famílies o clans. L’educació de les joves, com ja hem comentat anteriorment només està encaminada a l’espai domèstic.
Bibliografia
Xarxa Feminista, Sabem fer I fem saber: trobada de dones de Catalunya 2,3 i 4 de juny de 2006
La educación de las mujeres: ¿libertad o educación?, Ed. Al Mudayna
Díaz Narbona, Inmaculada y Aragón Varo, Asunción Otras mujeres, otras literaturas, Ed. Zanzíbar
Asterrala, Judith Veinte años de políticas de igualdad Ed. Cátedra
Buby, George i Perrot Michelle, Historia de las mujeres, Ed. Taurus
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
